Cementiri d'elefants
Això de les eleccions del Barça és un embolic o sóc l'únic que no entén res? Ara que Guardiola és posat d'exemple per gestionar equips i egos al vestidor, els directius ofereixen un espectacle desconcertant. Mai la relació entre èxits esportius i caos a la directiva havia estat tan desproporcionada en la història del club. Laporta deixa un llegat difícilment superable. Un Barça que enamora i una injecció de catalanisme que l'entitat necessitava. Però, en canvi, fa molta pena veure la descomposició de la colla de directius ambiciosos, joves i preparats que protagonitzaven el reportatge FC Barcelona confidencial. (Un títol, per cert, premonitori per l'espionatge que vindria.) Quan Laporta, Rosell, Soriano, Ingla i tants d'altres s'estimaven i xalaven agafant contra pronòstic les regnes d'un club que mereixia una sacsejada.
Aquest juny, amb les eleccions a la presidència, es tancarà l'etapa iniciada amb l'Elefant Blau, i ja veurem què ens espera. Mentrestant, el neguit i la basarda són grans. Veig desconcert en la recta final d'un mandat que Laporta no sap tancar. L'últim exemple és el nomenament de Cruyff com a president honorífic. No hi ha res que sigui previsible, lògic ni raonable. L'última traïció (no sé de qui contra qui) entre el suposat delfí Godall i l'encara president. En Ferrer, que canalitza el continuisme en solitari, la tovallola que llança Soriano per poder enlairar Spanair, la indefinició de Laporta sobre el seu futur polític, tot plegat sembla que sigui un regal en safata de la presidència a Rosell.
Però jo no entenc res, sospito que no dec ser l'únic desproveït de criteri, i aplaudiria que els periodistes esportius fessin l'esforç d'explicar-nos-ho bé. Potser la solució passa per fusionar les seccions de Política i d'Esports, o per crear-ne una d'Eleccions Barça. La política hi és pertot, sobretot a Can Barça i ara que Laporta escenifica el salt a la política tradicional. Diem de la desafecció, del divorci entre ciutadania i classe política, però el xou i la pugna pel poder a la directiva culer no ha estat gaire edificant. Tot al contrari. El país necessita dirigents que sàpiguen estar a l'alçada. Més Guardioles.
(Article publicat ahir a l'Avui).