L'entrevista de Terribas

La setmana ha estat marcada per la polèmica de l'entrevista de la directora de Televisió de Catalunya, la periodista Mònica Terribas, al president de la Generalitat de Catalunya, José Montilla. Dirigents socialistes com Joan Ferran, Josep Maria Balcells o Carme Figuerasvan acusar Terribas d'haver sotmès el president Montilla a un interrogatori i pràcticament de faltar-li al respecte. Montilla va intentar fer de Gerhard Schroëder [wiki] amb la nevada, però li va sortir malament si buscava un cop d'efecte mediàtic. Ha donat la cara, sí, però la polèmica per l'escàs fair play demostrat pels quadres socialistes ha acabat tapant la pròpia entrevista i l'intent del president de comparèixer davant de la ciutadania. Alguns càrrecs del PSC van perdre els nervis amb les seves Blackberry's oficials i van insultar Terribas per les seves maneres. El PSC va haver de fer un comunicat desmarcant-se dels estirabots dels seus militants i dirigents al Facebook i als blocs personals. El Grup de Periodistes Barnils ha sortit en defensa de Terribas. També ho ha fet en aquest comunicat el Col·legi de Periodistes i la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals demana respecte als professionals. La fotografia és lamentable. Tot el sector amb Terribas, i el PSC que ha aparegut davant de l'opinió pública com un partit intransigent quan els periodistes intenten fer la seva feina amb una certa fermesa. La cirereta al pastís l'ha posada un dirigent socialista de Barcelona, càrrec de municipal i alt responsable de l'organisme dels taxis metropolitans, un tal Miguel Ángel Martín, titllat de mafiós per Quim Monzó a La Vanguardia i que ha perjudicat notablement la imatge del seu partit. El tal Martín ha hagut de posar el seu càrrec a disposició de l'alcalde, Jordi Hereu.

És evident que determinats càrrecs socialistes han viscut molt malament el procés de convertir els mitjans públics catalans en instruments més al servei de la ciutadania que no pas dels partits. Fer de TV3 una BBC catalana és motiu de conyeta i de crítica per part de molts militants del PSC que hi veuen, en la Televisió de Catalunya, un instrument creat en el seu temps per Jordi Pujol al servei d'un perillós ideari nacionalista. Continuen acusant TV3 i Catalunya Ràdio de fàbriques d'ideologia i construcció nacional. Aquesta desconfiança cap als mitjans públics no és nova, però amb episodis com el d'aquesta setmana les tensions són molt indissimulables. Res de nou.

La reflexió que volia fer, però, és com les eines socials d'Internet, és a dir, els blocs, Facebook, Twitter, etcètera, tenen un efecte boomerang en mans de gent que en alguna ocasió he qualificat de "hooligans 2.0". Són personatges perillosos que amb una Blackberry sovint pagada pel contribuent són capaços del pijtor. Martín ho ha demostrat, però anteriorment hem viscut altres casos de polítics de segona fila que han atacat periodistes sense miraments. Recordo, i no diré noms, el d'un socialista contra Terribas mateix o el d'un convergent que em va esquitxar de ple. Els partits que aposten per les cibercampanyes han de ser conscients en mans de qui deixen les seves marques a l'espai virtual. Un ciberactivista polític pot construir, però també destruir. Un càrrec polític amb Facebook, Twitter, bloc i altres artefactes 2.0 pot fer molt de mal al seu partit amb qualsevol relliscada. Cal una profunda reflexió sobre l'ús de les xarxes socials en l'àmbit públic, i aquí no s'hi valen trampes com aquesta de dir que els mitjans digitals o tradicionals són els que no entenen el sentit de les eines 2.0 quan és un company de partit qui insulta. Els "tontos del poble" poden fer grans desastres en l'era de la comunicació que ens ha tocat viure.