30 Minuts
El programa de TV330 Minuts d’aquest diumenge, I tu quin diari compres?, va ser intensament comentat en temps real a Twitter i debatut a les xarxes socials d’Internet. Diumenge era pràcticament impossible veure’l per l’ordinador a TV3 a la carta, a causa de l’augment de les visualitzacions habituals del programa la mateixa nit. El trànsit es va disparar, sense arribar a les xifres escandaloses de l’estrena del web personal de Joan Laporta (140.000 visites en sis hores). El 30 Minuts planteja un interessant debat sobre la crisi de la premsa tradicional i del periodisme en general, i això apassiona part de la comunitat internauta que anava retransmetent l’emissió en directe. L’interès per la crisi que ens afecta als periodistes i al sector de la comunicació demostra la importància del nostre ofici i el paper que encara juguem en una societat complexa com l’actual, subjecta a una profunda transformació. Els mitjans són importants en un sistema democràtic, una garantia del mateix com deia Obama en el reportatge. Però al marge d’això, ara del que es tracta és de trobar l’encaix entre el sentit del periodisme, la viabilitat dels negocis de la comunicació i l’adaptabilitat als nous formats, suports i llenguatges. D’acord que els diaris en paper potser moriran algun dia, com deia un testimoni en el reportatge, i que l’únic que no morirà serà el periodisme. Però cal reivindicar el periodisme professional en una època en què la ciutadania ens qüestiona a la xarxa, i els professionals al capdavall necessitem empreses al darrere.
El 30 Minuts agafa els casos dels Estats Units i de l’Estat espanyol i desaprofita l’oportunitat per fer lluir els projectes periodístics digitals més sòlids i innovadors que ha donat la Internet catalana. Porta un debat endogàmic del sector de la comunicació a les pantalles de moltes cases i ajuda a compartir la nostra preocupació. El programa permet als telespectadors d’entrar als despatxos, i allà a primer cop hi veiem una diferència abismal. Contra les grans sales i despatxos carregats de fusta fosca i mobles clàssics, unes redaccions de colors clars amb mobiliari d’Ikea i futbolins. Dels espais tancats als oberts. Del classicisme a la modernitat. Ara la clau és que les redaccions i les empreses amb futbolins siguin sostenibles.