Molt soroll i... el web de Joan Laporta provoca una gran decepció. Les expectatives eren excessives, vist el resultat final. Es tracta d'una pàgina senzilla i de disseny manifestament millorable. Incorpora una sèrie d'eines 2.0 (YouTube, Facebook i Twitter) gens autèntiques, perquè ningú no es creu que sigui el propi (candidat?) Laporta qui se n'encarregui de mantenir la conversa amb els internautes. Però el que ningú no pot negar és que el ressò i el cop d'efecte han estat espectaulars. Un èxit de visites. Morir d'èxit, de fet, perquè el servidor va petar. I la sensació que el món s'acabava ahir a les dotze del migdia, però la vida continua i ho fa amb la mateixa incertesa que abans. No coneixem, encara, el propòsit concret de l'encara president del Barça. Sabem que vol jugar, però està per veure si la samarreta per defensar els colors de Catalunya és pròpia (partit nou) o prestada (aliança amb algun moviment existent). Sabem que vol jugar, però està per veure l'equip. Qui fa de defensa, qui relliga el mig del camp i qui l'acompanya a l'atac. Massa dubtes i doble joc. Ni Laporta és Obama ni Catalunya és els Estats Units. No n'hi ha prou amb escalfar la parròquia virtual, en posar el focus sobre una pantalla d'ordinador i aixecar el teló 2.0 com si aquest fos en si mateix l'objectiu final. La política d'avui no es pot fer sense Internet, però el 2.0 no pot suplir en cap cas la política real o l'ideari o el programa electoral. Ahir vam certificar que això de Laporta provoca interès. Però ara manca tota la resta.
