Una agenda pel 2010
És Catalunya un país sense agenda pròpia? Potser sí. La crisi és global i, malgrat les cures locals, el malalt no es recupera sense receptes estatals o internacionals. Per molt que actuïs localment, no resols un problema global, en aquest cas. Tot ajuda, però. En canvi, el Govern semblava tenir un full de ruta des de fa uns mesos i fins el final de la legislatura. Amb la pràctica eliminació de l’impost de successions, que beneficia el 94% de contribuents, l’agenda l’ha marcada finalment qui ha aconseguit fixat el debat, el marc que diria Lakoff. És l’oposició, que s’ha compromès amb la supressió total. És a dir, posant l’accent en el 6% pendent.
Amb les consultes populars independentistes, el Govern havia salvat els mobles. El PSC no ha aparegut com a hostil i ha deixat fer, Joan Ferran al marge. ERC, malgrat tot, ha acabat apujant-se a un carro que era “de la societat civil”. I CDC ha fet la viu viu, festejant l’ànima sobiranista que li creix últimament però mimant els sectors dits moderats. Tots contents. L’agenda aliena no els ha provocat cap accident greu.
En canvi, amb les vegueries el municipalisme socialista i el socialisme estatal ha fet disparar totes les senyals d’alarma. El propi PSC boicotejant, des d’àmbits col·laterals, un compromís programàtic del President Montilla i del seu govern. Increïble. Si l’Estatut és a l’escorxador del Constitucional i El Periódico publica que el 39% de catalans volen la independència (la xifra s’ha multiplicat per dos), ja m’explicaran què hem de fer si tampoc no es pot crear una divisió territorial diferent a la de les províncies franquistes. Quina agenda tenen pel 2010, doncs