Clamors.

L'argument del clamor popular (Nadal dixit) com a justificació de la relliscada parlamentària de Maragall no s'aguanta per enlloc. Ho sostenen ara a l'Àgora del 33 els periodistes convidats al debat, entre ells Manuel Cuyàs d'El Punt. Si les comissions que hauria cobrat CiU (durant 23 anys?) eren un secret a veus, per què no ho va publicar cap mitjà de comunicació? Per la senzilla raó que calen proves, i aquestes no les té ni tan sols l'actual president de la Generalitat, que és qui ha obert aquesta caixa dels trons.

El problema no és que la política catalana estigui oferint la seva pitjor imatge (això deu encantar als tertulians madrilenys). El problema és que la legislatura està tocada de mort i que la desconfiança popular en la política i en els polítics és cada cop més insostenible.

És un clamor que tots els polítics són uns xoriços (els debatents de l'Àgora així ho diuen), és un clamor que el Fòrum va ser un fracàs, que Clos és un alcalde de fireta, que...

Però moure'ns per clamors no és la millor manera d'anar pel món. I molt menys de governar una institució com la Generalitat i un país com Catalunya.

Estigues al dia. Subscriu-te al butlletí