Festes majors i llibertat.

Durant l'agonia de la dictadura franquista, les festes majors del país van esdevenir un aparador excepcional per als sectors de la societat civil més desitjosos de llibertat. A finals dels setanta, el model de festa major tradicionalment conservador i amb olor de naftalina va fer un tomb i va donar pas a una imparable participació ciutadana que posteriorment va marcar l'arrencada dels ajuntaments democràtics, el 1979. Les festes majors, per tant, van ser la palanca que les entitats i els ciutadans inequívocament democràtics van fer servir per influir en el futur de les seves viles i ciutats. Més participació ciutadana va voler dir més crítica al poder antidemocràticament establert i una nova concepció de la proposta lúdica i festiva. La rauxa va ser la millor aliada de la llibertat enfront d'un seny gens oberturista, i sovint s'aprofitaven actes de festa major per plantejar reivindicacions veïnals a les quals els alcaldes del franquisme més tardà li havien donat l'esquena. Vint-i-cinc o trenta anys després de tot això que explico, faig aquesta reflexió arran dels fets de Berga, arran de l'agressió violenta en un concert de la Patum que ha acabat amb la vida del jove Josep Maria Isanta. La realitat del país que ens ha tocat viure en l'inici del segon mil·lenni no té res a veure amb les festes majors de la transició cap a la democràcia. És una realitat social, cultural i econòmica més diversa i complexa de gestionar. Els alcaldes de la democràcia (molts d'ells, segurament fa dues o tres dècades eren els agitadors i activistes que promovien la participació ciutadana com a resposta a una administració local inoperant i allunyada del carrer) tenen ara un repte sobre la taula: garantir seny i rauxa, respecte a la tradició i noves expressions socials i culturals, amb una garantia de seguretat que en el cas de la Patum sembla que l'autoritat policial no ha sabut o pogut aportar.