Decepció europea.

El català no serà llengua oficial a la Unió Europea, tot i que s'hi podrà fer servir. Una enorme decepció, aquesta. Sort que ERC és influent i decisiva a Madrid, i sort que l'executiu de Rodríguez Zapatero s'hi havia compromès. El resultat final, que és el que realment compta, és un nou fracàs per a les aspiracions nacionals. Ara ja podem dir "nacionals" sense ser titllats d'independentistes ni radicals, perquè l'únic gran acord (amb l'excepció del PP català) sobre el nou Estatut és que Catalunya és una "nació". No hem dormit fins ara, però ironies a banda avui em sento un xic estafat.

El gran compromís de l'Estat (amb el ministre Moratinos, a la foto) i de la Generalitat de Catalunya, les grans fotos amb les autoritats comunitàries , el gran Josep Borell, el gran Vidal-Quadras, i tot el poder socialista europeu (amb Almunies, Solanas, etc) ha servit per a ben poca cosa. M'ha fet gràcia veure avui el conseller primer, aquest senyor que no es posa corbates i que es diu Josep Bargalló, dient que avui era un dia històric per a la llengua catalana i per Catalunya. Quina presa de pèl.

Afortunadament ha sortit en Jordi Porta, de l'Òmnium Cultural, que deu ser dels pocs que no s'ha cregut aquesta gran enganyifa del català a Europa. Si aquesta és l'Espanya plural i l'Europa dels pobles, finalment arribaré a la conclusió que haurem canviat pets per merda. I perdonin la sinceritat. Després, quan fan referèndums sobre la constitució europea, els mandataris s'escandalitzen perquè guanya el "no" a França i Holanda o perquè l'euroescepticisme té Toni Blair entre les cordes. De què s'estranyen?