Les males relacions entre Rangel i Tura.

Ho comentava dilluns Jordi Juan a La Vanguardia: "Joan Rangel manté distants relacions amb la consellera d'Interior, Montserrat Tura. La fredor entre els dos es produeix tot i que ambdós són membres de l'executiva del PSC i s'asseuen colze a colze en les reunions del carrer Nicaragua." No és cap novetat que el delegat de l'Estat a Catalunya (a la foto) i la consellera d'Interior de la Generalitat no es poden ni veure. Mantenen fortes discrepàncies, i una competència diària en matèria de seguretat. La diferència és que mentre Montserrat Tura és la consellera més mediàtica del govern Maragall, el delegat de l'Estat a Catalunya ocupa un càrrec que actualment li permet un reduït marge de maniobra política. Parlem de maniobra política, no de capacitat de gestió, perquè és cert que sota Joan Rangel hi ha milers de funcionaris estatals que treballen a Catalunya. Una xifra molt important, però qui surt a la foto en matèria de seguretat és Tura i no Rangel. En el fons, els dos polítics socialistes (exalcaldes tots dos) mantenen discrepàncies perquè a Tura li toca reclamar recursos i competències per a la Generalitat mentre que Rangel ha hagut de fer el boca a boca a uns cossos de seguretat de l'Estat heretats de l'època de García-Valdecasas i Susanna Bouis que realment estaven molt cremats i desamparats. El delegat de Rodríguez Zapatero a Catalunya, però, intenta marcar perfil per altres vies: netejar la imatge casposa i antiquada de la delegació de l'Estat, restituir l'honor i la memòria dels antics governadors civils republicans, millorar la interlocució de l'administració central amb institucions com els ajuntaments (una sensibilitat del Rangel exalcalde), dignificar l'atenció als immigrants i racionalitzar el funcionament de la maquinària administrativa, entre d'altres.

Però amb la Tura hi ha topat, i Tura més massa dura. Rangel és tossut i persistent, i la consellera li retreu un excés d'espanyolització i centralització quan l'arribada dels socialistes al poder de Madrid i Barcelona havia de traduir-se en tot el contrari. Un per l'altre, la relació sense refer.