7J versus 11M.

La cadena d'atemptats de Londres no es pot desvincular, de cap manera, de les accions d'Al-Qaida a Nova York (11S) i a Madrid (11M). És la factura de l'ocupació de l'Iraq i de la foto de les Açores. I l'han fet coincidir amb la cimera del G8 a Escòcia. No crec, per tant, que tingui sentit la hipòtesi que l'atemptat d'ahir respongués a l'elecció de Londres com a seu olímpica pel 2012. La coincidència, en tot cas, ja els deu haver anat bé, als terroristes. Major cop d'efecte i impacte mediàtic. Major crueldat emocional amb la ciutadania que castiguen.

De la jornada d'ahir m'ha cridat l'atenció el tractament gràfic. Molt més respectuós amb les víctimes que no pas l'11M. És cert que les característiques dels atemptats permetien captar imatges més dures a Madrid que a Londres. Però el debat deontològic que es va originar a l'Estat espanyol després dels primers dies d'informació sobre l'11M segurament no es produirà entre els anglesos. No he trobat fotos sagnants, repugnants. Les imatges no tenen la càrrega que tenien les fotos captades de les víctimes madrilenyes.

També cal comparar la comunicació i la gestió de la crisi. Del cas espanyol, se n'ha parlat i escrit molt. Les compareixences d'Acebes, l'aparició del Rei, les trucades d'Aznar a directors de diari. La politització de la desgràcia (manifestacions el mateix dia, pancartes apel·lant a la Constitució espanyola) i la proximitat de les eleccions generals van configurar un escenari que no té res a veure amb el de Londres d'ahir. Les rodes de premsa d'ahir eren de tècnics, no de polítics. Qui dóna la informació és el policia, no el polític. I l'aparició institucional dels dirigents (des de Blair fins a Livingstone) no tenen res a veure amb els Aznar i Acebes. Crec, o potser és la distància, que la societat i les institucions angleses han respost amb més serenitat i fredor.