Desgràcies.

Per mi, ja va ser una desgràcia que aquest home guanyés (després d'aquell recompte d'infart a Califòrnia) al demòcrata Al Gore. Però les coses van anar així, i Bush és el president de l'imperi mundial. Ens agradi o no. Mentre aquí el criticàvem tant per la guerra d'Iraq i anàvem al cinema a veure Fahrenheit 9/11 de Michael Moore (i hi sortíem més tranquils amb la quota de militància antiamericana complerta), els ciutadans dels EUA li van donar una segona oportunitat i també es va imposar a les urnes davant de Kerry.

Un cop assumida aquesta desgràcia, ara toca afrontar una altra. La del Katrina, i -el que és pitjorel desgovern i la manca de resposta de les autoritats de la nació més potent del planeta. Avui tots els mitjans (europeus, suposo) destacaran que per primera vegada els Estats Units han demanat ajuda a la Unió Europea i l'OTAN per afrontar la gestió del desastrós huracà. El gegant, amb peus de fang. O, millor dit, el gegant, als nostres peus. Als peus de la vella Europa.

No ens quedem amb aquesta imatge, simplista, si us plau. Que la ràbia cap a Bush i companyia no ens generi -ni per un momentcap sentiment d'autosatisfacció en veure que "ens" demanen ajuda. Perquè l'ajuda és per a les pobres víctimes, no per als seus governants.

Avui tothom titularà i destacarà això, però he fet una volta ràpida per les webs dels mitjans nordamericans, i no he sabut trobat cap gran titular en aquest sentit. Allà estan pel que estan... I espero que, un cop superat el més urgent, un dels temes sigui l'exigència de responsabilitats als governants.

Llegeixo que Bush coneixia la feblesa dels dics de Nova Orleans des que el 1998 hi va passar un altre huracà (el Georges) dos graus inferior al Katrina. El personatge en qüestió va preferir optar per invertir en la guerra d'Iraq en lloc de reforçar-los. El cercle es tanca ara, veient com els soldats són a l'Iraq (on no hi haurien d'haver anat mai) quan els necessiten a Louisiana, Mississipí i Alabama. Ironies de la vida. Però sempre reben els mateixos.