Esquizofrènia radiofònica.

Aquesta setmana pateixo una malaltia anomenada clínicament "esquizofrènia radiofònica". He anat a cal metge a explicar-li els meus símptomes. Resulta que em faig un embolic impressionant amb els presentadors, els programes, les emissores, els dials... Els únics que no se m'han mogut són l'Antoni Bassas a Catalunya Ràdio i els de Minoria Absoluta a RAC 1. Amb la resta, vaig de bòlit. Quan escolto en Clapés ja no recordo si hi tinc posada la Ràdio Nacional de Catalunya (pública) o l'aspirant a absorvir la seva audiència en format privat, que és RAC 1, de can Godó.

No vull pensar què em pot passar quan Joan Barril comenci el seu programa en substitució de Gaspar Hernàndez. No sabré si hi tinc Catalunya Ràdio o COM Ràdio. Un autèntic caos! El metge m'ha diagnosticat paciència, molta paciència, i que em lligui el dit amb el qual faig anar el dial del cotxe, no fos cas que m'entrés una tendinitis digital.

Les úniques alegries del que he anat escoltant aquesta setmana me les han proporcionat l'esmentat Gaspar Hernàndez, que ho fa molt bé amb l'intimista Una nit a la Terra. I el Si més no de la Rita Marzoa, que és una autèntica descoberta després del gran paper aquest estiu ocupant la cadira d'en Bassas. Aquest dimecres a la tarda, a la mateixa franja que anys enrere es feien els Postres de Músic, la Rita ha realitzat i conduït un programa sobre la Diada que segurament la Minobis no hauria tolerat. Països Catalans amunt, Països Catalans avall. Drets històrics, dret d'autodeterminació, nació sense estat... Un llenguatge que feia temps que no sonava als estudis de la Diagonal. I tot això, amanit amb la simpatia i espontaneïtat de Rita Marzoa.