L'obssessió per canviar el paisatge i l'imaginari col·lectiu del pujolisme sovint condueix l'actual tripartit a la paranoïa. Reformular i innovar està molt bé. Però canviar per canviar, és una manera de perdre el temps com qualsevol altra. L'any passat es va fer un tomb a la celebració institucional de la Diada Nacional, i crec que el resultat final va ser prou digne. Jordi Pujol i els seus, amb la ferida encara més oberta que ara per haver perdut el poder, van anar-hi a la convocatòria maragallitzada. Pujol va complir amb el seu paper institucional, com a exgovernant, home de país i estadista que és. Reconegut arreu, i ara més que mai. És allò de la perspectiva històrica.
Aquest any tornen a canviar i retocar coses, i s'ha muntat un altre xou al respecte. A mi em deixa força fred (i no hi entraré en si ha de cantar Mayte Martín o si Ros Marbà havia de fer retocs en l'himne nacional), però he trobat lamentable l'atac innecessari de la consellera Tura. Encara no entenc per què l'Onze institucional l'ha d'organitzar qui mana la policia del país i no el president del Parlament de Catalunya, el conseller primer o el de Relacions Institucionals.
Arribats a aquest punt, em sembla absolutament coherent i respectable l'actitud de Pujol, del President Pujol. Quina necessitat tenia la consellera de la tolerància zero de retreure als anteriors governs si abans la Diada era o no digna. Per què els governants actuals són els que més miren enrere en lloc de mirar endavant? Ni les disculpes de Tura ni l'intent de Maragall de posar-hi pau serveixen per fer recapacitar el tossut Pujol. I jo l'entenc.
