Quina culpa en té CiU, de ser imprescindible?

Pasqual Maragall se'n va a la festa de la rosa de Gavà (el típic acte dels socialistes en què canvien els vestits oficials per la combinació de texà, polo i jaqueta) amb una cita de Jordi Pujol de l'any 1979 en què el dirigent nacionalista defensava un Estatut que s'ajustés a doña Constitución. Només faltaria que en aquella època, amb una democràcia feble i tremolosa, Pujol apostés per aventures inconstitucionals. Hauria estat un drama.

Per tant, Maragall fa trampa quan treu la cita d'un Pujol del 1979. El problema de fons és que Catalunya ha d'aprovar un nou Estatut el 2005, però limitant-se a una senyora, aquesta doña Constitución, que ja té una edat, perquè és del 1978. Quin sentit té tot plegat? Potser el que cal canviar és la Constitució espanyola i l'Estatut de Catalunya a la mateixa vegada. Perquè si hem d'aprovar un estatutet més val que no l'aprovem.

És divertit veure com ara la qüestió del debat polític és intentar carregar-li el mort al partit del costat. Tots miren cap a CiU, quan la federació no està fent res que no hagi advertit. Va dir que no estaria per un Estatut poc ambiciós, i va ensenyar les seves cartes. Després de totes les clatellades rebudes pels pactes amb el PP, els nacionalistes intenten treure's l'etiqueta de traïdors i ja van avisar que anirien forts. Quina culpa en tenen, ells, d'haver guanyat en escons i de ser imprescindibles aritmèticament per aprovar el nou Estatut?

Avui, el ministre Bono ha tornat a dir que Catalunya no és cap nació perquè dir això seria posar en crisi i risc l'Estat. Que vagin dient, mentre a fora ens reconeixen, encara que sigui virtualment ( .cat ), oi?

Per cert, el PSOE crida Carod i Imaz per negociar els pressupostos generals de l'Estat. Esquerra hauria d'intentar que el vot als pressupostos no fos cap xec en blanc a un Zapatero que ja no és el Zapatero del Palau Sant Jordi, on va dir que al Congrés s'aprovaria l'Estatut que sortís del Parlament de Catalunya. Si els republicans van donant ales al PSOE, que després no s'estranyin si els hi llencen aigua al vi estatutari.