El President té un problema.
Dia negre per al futur del nou Estatut. Toca pessimisme. No hi ha acord, però sí un horitzó inamovible: 30-S. Divendres de la setmana vinent es votarà el nou Estatut al Parlament de Catalunya. Queden deu dies i molta feina política per fer.
M'expliquen que les coses van molt malament perquè el PSC no es mou per acostar-se a CiU. El conseller Castells no és precisament la flexibilitat negociadora personificada, i no hi ha manera d'encaixar la proposta nacionalista de concert econòmic encobert (n'hi diuen "quota de retorn" amb l'Estat) amb els plantejaments del PSC, molt en la línia del PSOE últimament. Una postura que també topa amb el seu principal soci de govern, ERC.
El conseller Huguet ha dit que el fracàs estatutari seria "impresentable" i un desastre per al país. Ha dit que algú està jugant a la ruleta rusa. No ho sé qui juga a què perquè aquí tothom juga el que pot, o el que li deixen. Ja no saps què és teatre i què no. Per tant, crec que el desastre serà bàsicament per al President Maragall, que s'hauria estimbat estrepitosament en el seu intent de deixar Catalunya amb un nou text estatutari en l'arrencada del segle XXI.
El problema, avui, el té Maragall. Només cal posar una mica l'orella i sentir de fons com borden els càrrecs del PSOE i del govern de l'Estat dient dia sí i dia també que això de Catalunya no és cap nació. (Una collonada comparada amb la mare dels ous, que és el finançament.) Però Maragall té focs oberts a Madrid, però també a Barcelona. No s'entén amb els seus col·laboradors (Iceta, De Madre i... Montilla) i aquests li retreuen que no s'hi hagi dedicat a l'Estatut. Més enllà de cimeres i fotos de sofà, poca cosa més, diuen.
L'Estatut avui està novament força fotut, i reapareix el fantasma de les eleccions anticipades. El meló de les eleccions pot ser sorprenent o no en funció de la llei que les reguli. Si el tripartit la canvia, CiU pot sortir malparada perquè hi té molt a perdre amb l'"una-persona-un-vot". ERC sembla que es quedaria com està, si la nova llei electoral s'acostés al model defensat pel PSC. Ja han fet els seus números a Villarroel. I els socialistes, ho celebrarien amb cava. Seria el seu somni fet realitat.
Si l'Estatut no va, i el tripartit segueix governant com si res, el crèdit dels republicans pot resultar perjudicat. Les bases i els votants podrien interpretar la continuïtat al govern com un símptoma de la poltronitis. Afany de poder, vaja. Si anem a eleccions anticipades, qui descarta rotundament un possible canvi de socis de govern per part del PSC? La prioritat dels socialistes és Zapatero, i Maragall seria la víctima més clara. Candidat nou aquí i fora, però a Madrid que no esquitxin ZP.
Amb un Zapatero "blindat", algú es pot imaginar un escenari més moderat per als socialistes (menys agressiu davant de la dreta cavernària) de tenir els convergents de socis? Duran Lleida, encantat de la vida. I Artur Mas, ja veuríem. La carambola encara podria afectar a l'Ajuntament de Barcelona, ara que Clos està més tocat i sembla que Trias puja.
Potser és massa ciència ficció. Potser el 30-S totes aquestes elucubracions quedaran caducades. Qui ho sap? Però ens espera una setmana...