Ja som una nació.

Esquerra Republicana ha votat contra els drets històrics que proposava CiU. Preval la lleialtat al tripartit, és a dir, al poder, que no pas la fidelitat a les idees i al programa electoral. No sé si l'electorat i les bases republicanes ho acabaran entenent. Jo no gaire.

Tot i això, en el Parlament aquest dimecres s'ha votat a favor d'un text en què es defineix Catalunya com a nació. Només el PP s'ha quedat en el planeta marcià en què viu, i tota la resta de grups han conclòs que, efectivament, això que anomenem Catalunya és una nació. Un fet que ha generat l'atenció dels mitjans espanyols. No ho acaben de digerir. Tant l'ABC com El Mundo s'aturen en aquest punt: "¿Cataluña es una nación?" La blocaire d'El Mundo Victoria Prego fa una anàlisi absolutament catastrofista, amparada en declaracions de diputats socialistes a Madrid, que confessen preferir que la reforma estatutària faci aigües per no evacuar el problema al Congrés i a les mans de Zapatero. Però és la Prego, ull.

En canvi, El País prefereix centrar-se (almenys en l'edició digital que llegeixo aquesta nit) en el fet que serà Artur Mas qui "ajustarà" (vegi's claudicarà) la seva proposta de finançament per facilitar el vot afirmatiu de CiU a l'Estatut. Vaja, que des de Madrid cada mitjà presenta la primera sessió d'un ple històric al Parlament segons li convé. Uns destaquen el sobiranisme que posa en perill la unitat d'Espanya, i d'altres intenten situar a Mas com el hooligan.

En definitiva, que són quarts d'una de la matinada (quan escric això) i he decidit que m'aniré a dormir ben tranquil. Ja som una nació. Una altra cosa és que la nació tingui uns polítics capaços de reformar plegats l'Estatut d'Autonomia (no estem parlant d'una constitució, encara) després de disset mesos de debat. La incògnita fins a l'últim minut va molt bé per als mitjans de comunicació. Però segurament desconcerta i cansa el ciutadà del carrer. Però és el que els polítics catalans han volgut...