"Habemus Estatutum": És l'hora del front nacional.

Fumata bianca parlamentària i... finalment "Habemus Estatutum". Catalunya tindrà nou Estatut aquest divendres. VilaWeb ha fet el titular 120 a 15. Amb aquesta votació rotunda només cal dir que és l'hora del front nacional, de la unitat de tots els partits catalanistes davant de les moltíssimes andanades que rebrà l'Estatut a Madrid.

Durant el dia d'avui, no han parat de ploure les intromissions al debat que s'estava fent al Parlament de Catalunya. Començant pels barons territorials del PSOE, que no fan cas a Zapatero quan els demana que s'abstinguin d'interferir. No els queda res, a Maragall i Zapatero els propers dies. Que es vagin calçant...

D'entrada, hi ha hagut una imatge que m'ha impactat de la sessió d'aquest dijous. El ministre Montilla ha desembarcat al Parlament, no ha anat a saludar ni al president de la cambra ni al president de la Generalitat, s'ha instal·lat als despatxos del PSC per vetllar, en primera persona, que no es cometés cap maragallada "inconstitucional" que comprometés els seus companys del PSOE al Congrés. Montilla té tot el dret del món, com a primer secretari del PSC, de ser a la sala de màquines parlamentària, però m'ha fet un mal efecte. Lleig. Per això li deien aquest matí, pels passadissos del Parlament, Montilla manostijeras...

Afortunadament, aquest mal sabor de boca se m'ha passat al vespre, en veure per televisió que finalment la negociació es desencallava (amb una interrupció de tres hores i mitja). La foto de l'abraçada Maragall-Mas és molt simbòlica. Evidencia el paper central de CiU, que, com tots, també ha vetllat pels seus interessos electorals. Només faltaria, que a sobre de ser imprescindibles i estar a l'oposició fossin tant ingenus de regalar al tripartit el vot afirmatiu com si fos un xec en blanc.

Per tant, crec que aquest dijous el protagonisme se l'ha endut indiscutiblement Artur Mas. Potser avui serà el dia de la foto de Maragall. Després de la fumata bianca, tocarà allò de Maragall, santo subito! Un President molt descansat, mentalment, un cop CiU ha donat el seu sí. L'estira-i-arronsa ha estat d'infart, i Maragall deu haver patit força. En abraçar-se a Mas, és com si s'hagués tret un gran pes de sobre. Feina feta, i ara li toca moure fitxa a ZP.

En canvi, no he sabut captar el protagonisme de Carod. Ha estat gairebé invisible. I de Saura, ni en parlo. Els petits del tripartit ja tindran dies per intentar rendibilitzar l'acord. Potser la discreció de republicans i ecosocialistes en aquest tram final ha estat volguda i calculada per deixar espai a CiU i PSC, que són els que més oxigen necessitaven de cara a les seves bases. Però tinc els meus dubtes que tots els republicans estiguin contents amb l'oxigen que li han donat a Mas i a CiU en general.

PD: Si voleu tafanejar la premsa internacional podeu consultar Le Monde, El Mundo, El País o Gara.