El delegat de l'Estat a Catalunya, Joan Rangel, sol dir en petit comitè que ell representa al Principat un govern més votat que el de la Generalitat. És a dir, que Zapatero va treure més vots a Catalunya que el propi Maragall. I té tota la raó del món. Zapatero va aconseguir el 14 de març de 2004 tants vots a Catalunya com 1.576.632, per ser exactes. El 39,49% dels sufragis. En canvi, Maragall no va superar el 16 de novembre de 2003 els 1.026.03 vots (37,76%). El tripartit, en conjunt, va aconseguir més vots que ZP i Montilla a Catalunya, però si sumem els d'ERC i d'ICV-EUiA (socis estables dels socialistes al Congrés dels Diputats) l'arc tripartit de Madrid suma més vots que els de les forces que governen la Generalitat.
Les forces que ahir van votar a favor del nou Estatut al Parlament de Catalunya sumen 41 diputats al Congrés, és a dir, que estaríem parlant d'un hipotètic grup parlamentari força potent. Als 41 electes catalans (els del PP ja no els comptem, oi?), caldria afegir els diputats del PNV, del BNG, d'EA i vull pensar que també els d'IU i del PSOE. Això és el que Catalunya espera.
Què vull dir amb tot això? Doncs que els socialistes s'hi juguen molt. Tothom està pendent ara de Zapatero, i si el president espanyol fa números no es pot permetre decebre els catalans precisament per l'ampli suport que va rebre el 14-M al Principat. Un titular d'El Punt del 15 de març era: "Montilla fa realitat el somni socialista i converteix Catalunya en decisiva per al canvi." Crec que els socialistes espanyols i catalans no es poden permetre posar aquest patrimoni electoral en perill. Sobretot perquè de cara a les properes eleccions difícilment hi hagi circumstàncies tan excepcionals com els atemptats de l'11-M i un govern del PP intentant enganyar els ciutadans.
Si fan números, que els facin per tots costats. Que no es quedin només en el que Catalunya deixarà d'aportar a l'Estat en benefici propi (lectura que faran els centralistes immovilistes) , sinó que comptin vots. A veure si així els barons del PSOE segueixen atrevint-se a dinamitar una reforma estatutària que engresca (encara que poc) Catalunya.
