Piqué no satisfà ningú.

El president del Partit Popular a Catalunya i exministre dels executius de José María Aznar, Josep Piqué, era partidari d'una abstenció del PP en la votació del nou Estatut. Les posicions de Piqué, però, topaven frontalment amb les tesis defensades pel líder espanyol del seu partit, Mariano Rajoy, i de bona part dels diputats del PP al Parlament. La pressió del carrer Génova i de destacats membres del grup parlamentari català del PP van obligar Piqué a apostar pel vot contrari a la reforma estutària. Però el poc convenciment amb què el PP va defensar el seu "no" durant el debat parlamentari, fent sortir diputats de segona fila i deixant el pes del discurs dels conservadors en mans del seu portaveu parlamentari, Francesc Vendrell, va incomodar notablement alguns càrrecs i diputats del PP.

Acusen Piqué de deixar perdre l'oportunitat de marcar més el segell ideològic del partit a Catalunya. Troben massa tou el discurs de Piqué, però aquest l'ha de fer sense convicció i amb incomoditat. És a dir, que el "no" a l'Estatut de Piqué ha desagradat la resta de forces polítiques, ha situat el PP com una força "marciana" (Partal dixit) al Parlament, però al mateix temps la tebiesa d'aquest "no" ha irritat la caverna mediàtica i política de les Espanyes i ha incomodat el seu propi partit.