La il·lusió perduda dos anys després del Tinell.

Dos anys del Tinell. Una foto, la d'ahir, que desenfoca l'entusiasme col·lectiu del desembre del 2003. Cada cop queda més lluny aquella trempera que feia somiar una Catalunya diferent que passés pàgina als 23 anys de pujolisme. Els somnis s'han anat esvaint des d'aquella signatura tripartita. Fins al punt que s'han produït malsons i alguna decepció.

Pesa més la sensació que tot plegat és més decebedor del que pensàvem. Entre els votants d'algunes de les forces del tripartit que m'envolten no predomina la satisfacció plena, sinó l'autocrítica diària i permanent. No ha estat cap camí de flors ni violes. Tot el contrari.

Ensurts innecessaris (vegi's "maragallades" vàries), enfrontaments partidistes, manca de cohesió interna, evitables sortides de to, desconfiança mútua, poca o nul·la cintura en la cultura de la coalició d'un govern tan divers com aquest (Carod era conseller en cap i el van haver de sacrificar) i escassa capacitat d'engrescar i de fer saber a la ciutadania els encerts de l'acció de Govern, que algun deu tenir. És com si el tripartit hagi aconseguit fer de govern i d'oposició al mateix temps. CiU i PP només han hagut de mirar-s'ho des d'una distància còmoda i prudencial, fregant-se les mans...

Avui farà dos anys justos de la signatura del pacte del Tinell. Maragall, Carod i Saura diuen que això va per llarg. Que ara, un cop tenim l'Estatut aprovat al Parlament (cal admetre el mèrit poc rendibilitzat mediàticament per part d'Esquerra en aquest punt), toca un gir de polítiques socials que marcar distàncies amb la Catalunya pujolista dels últims anys. No els serà fàcil.

Només l'assetjament anticatalà i conservador provoca un sentiment de comprensió i complicitat amb aquest trio que ens governa. Cada atac del PP, de determinats sectors del PSOE i de tota la brunete mediàtica els fa més forts. Però aquesta unitat escenificada ahir al Tinell també té un element comú denominador: que si es giren i miren enrere veuen com Artur Mas els segueix les passes de molt aprop, massa.

A Zapatero i al tripartit català els passa el mateix. Són dalt de la bicicleta, i no s'hi poden aturar perquè cauen de la bicicleta i tant Rajoy com Mas els avancen com si res...

Què voleu que us digui? El que realment penso o el que m'hauria agradat pensar en aquest segon aniversari? La realitat és la que és, però si aprofiten els dos anys que manquen de legislatura encara són a temps per donar-li la volta.