La sanció al tinent general de l'Exèrcit José Mena Aguado (a la foto) és un desastre. No canviarà pas el pensament dels alts comandaments militars espanyols, que, lògicament, són contraris al nou Estatut de Catalunya. Militars, bisbes i empresaris són al mateix bàndol, no ens enganyem. La desgràcia recau en el fet que aquest episodi infantil (es va produir el dia de Reis) servirà als més immobilistes per donar-nos lliçons de vés a saber què. Penso amb el ministre de Defensa, José Bono, a qui el tinent general li ha servit una oportunitat en safata de plata per interferir i lluir-se en aquest tram capital de la negociació estatutària. Bono diu que l'exèrcit espanyol és un exemple a seguir en democràcia i constitucionalisme.
A mi aquest episodi no em ve de nou, sincerament. Està bé per omplir informatius de cap de setmana amb pont, pàgines de diari i butlletins de ràdio, però de què ens estranyem quan el 3 d'octubre de 2005 el màxim responsable de l'exèrcit, el cap de l'Estat Major de la Defensa, el general Félix Sanz Roldán, va dir que "els militars defensen que Espanya segueixi sent indivisible". Sanz Roldán almenys va ser més intel·ligent que Mena Aguado perquè en aquella època la reforma de l'Estatut encara s'estava negociant a Catalunya, i podia intimidar des de fora. No ho van aconseguir llavors, i menys ho faran ara.
El 4 d'octubre vaig fer aquest comentari, titulat: "Les tisores de Montilla i l'amenaça dels militars". La música sempre és la mateixa. Només cal sentir els discursos del Rei Joan Carles. Aquell que fan per totes les televisions alhora (un dispensi irracional que mai no he entès) i el de la Pasqua Militar (quan s'engalanen tant exageradament).
