La cimera que el President Maragall s'ha tret de la màniga en aquesta setmana clau per al futur de l'Estatut de Catalunya encara haurà sortit prou bé. El quadripartit ha recomposat la unitat trencada amb el campi qui pugui de les últimes anades dels polítics catalans a Madrid i de les vingudes a Barcelona de Rubalcaba i Caamaño, amb el joc de la cadira dels polítics del PSC inclòs: "Ara m'assec amb tu al costat, ara m'assec al davant perquè sóc de l'altre bàndol." Ahir, sense la foto de rigor a l'estil Miravet, Pasqual Maragall va donar senyals de vida després d'una preocupant desaparició de l'escena politicomediàtica. No sabíem si hi era ni què feia. Ahir, almenys, vam recordar que Maragall encara és el nostre president i que alguna cosa pretén fer en tot aquest embolic estatutari que ens ha tocat patir.
L'endemà que Jordi Pujol demanés als seus valentia per retirar l'Estatut en cas de fracàs negociador, Artur Mas marxava a Madrid per negociar amb el PSOE amb aquesta lliçò ben apresa. "Tenim un roc a la faixa, i el roc es diu retirada." Una retirada a temps és una victòria, pensen a la federació nacionalista. I si no ho pensen, com a mínim sembla que s'ho creguin i algun efecte fa.
Amb un Maragall que intenta recuperar el rumb de la criatura aprovada el 30 de setembre al Parlament, amb un Mas (a la foto, ahir entrant al Palau de la Generalitat) envalentonat perquè rep floretes del socialisme espanyol en temps durs amb soroll de sabres de fons, amb un Saura que ja ha baixat del bus de l'Estatut i ara intenta (i se'n surt) fer-se forat entre tant partit i tant dirigent polític que mira a càmera, amb una Manuela de Madre que sap deixar bé el pavelló del PSC amb aquest posat de conqueridora tornada de les Corts Generals amb aroma de romaní i sensació de victòria (encara que sigui moral), jo em pregunto on nassos era ahir el màxim dirigent del partit que més ha reclamat un Estatut com Déu mana per al nostre país. ERC ha jugat, o s'ha vist obligada a fer-ho, el paper de la discreció en els grans moments (vegi's foto Maragall-Mas polze enlaire al Parlament) i de l'embranzida per tirar del carro, ja sigui des del Govern, des de la ponència parlamentària, a les negociacions que calgui, i inclús al carrer amb pancartes rebutjant la retallada, amb aquelles tisores que tanta por ens fan. No s'entén, per tant, que la força política independentista que s'havia compromès amb la reforma estatutària com a pas previ a la Constitució pròpia que proclama, permeti que el seu líder marxi de vacances (a Israel o a l'Alguer, ja ho llegirem en els seus articles a l'Avui per saber-ho!) amb la feinada que els dirigents del quadripartit tenen per endavant. No dic que Puigcercós sigui un mal representant, que no ho és, sinó que formalment ahir hi faltava qui faltava.
Unitat recomposada, malgrat l'absència, és el titular de la jornada. A veure quant dura, dic jo.
