Si Esquerra és hàbil, li pot donar la volta a un panorama advers. Pot passar de la ràbia de qui se sent enganyat per la parella a la fredor del càlcul i l'anàlisi a mig termini. La sociovergència mediàtica, és a dir, els grans mitjans, han jugat a l'acord POSE-CiU com la salvació de l'Estatut. És una bona notícia en la mesura que es va concretant el final del culebrot estatutari, del qual ja estem una mica tips ciutadans en general, i polítics i periodistes en particular.
Però el pacte de La Moncloa entre Zapatero i Mas és un frau a l'esperit de l'Estatut aprovat el 30 de setembre de 2005 al Parlament de Catalunya. Malgrat que Mas i Maragall es fessin eufòrics aquella foto abraçats, la imatge col·lectiva de tots els diputats del quadripartit cantant "Els Segadors" el dia que s'aprovava la reforma estatutària tenia una força i una càrrega d'unitat i ambició nacional que no la pot tenir, de cap de les maneres, la foto que aquest migdia s'aniran a fer a La Moncloa Mas i Duran amb el president espanyol. CiU ha anat a la seva, i s'ha evidenciat excessivament. Per caure simpàtic al PSOE i buscar complicitats de cara a futures enteses, ha donat la sensació que ha pesat més l'estil pactista de Duran que no pas l'estil més reivindicatiu de Mas i el seu "pinyol".
Crec que l'estratègia mediàtica els patina, a la federació nacionalista. Els va sortir molt bé el passat setembre, però ara s'han avançat massa a la jugada. Han claudicat a l'últim dels ultimàtums del PSOE, amb aquell comitè federal de dissabte al matí encara calent. Mas posa en risc la imatge de sobiranista que havia guanyat les últimes setmanes i mesos. Ho posa en risc perquè ahir no va tornar de Madrid amb cap Estatut potent sota el braç, amb cap xifra d'inversió o d'ingressos per vendre, amb cap titular espectacular per donar. Pacte a canvi de què? A canvi de buscar els equilibris literaris en el preàmbul per negar l'evidència que Catalunya és una nació? A canvi d'una agència tributària pròpia que no recaptarà tots els impostos a Catalunya? A canvi de reduir modestament el dèficit fiscal? M'esperava més, sincerament. La matinada de dissabte a diumenge semblava que estaríem davant d'un gran pacte. Aquest diumenge a la tarda, s'han ensorrat les expectatives. Sí, tindrem Estatut. Però quin Estatut? L'Estatut que farà trempar la generació dels que ara oscil·lem la trentena d'anys? No ho crec, vaja.
És per tot això que crec que ERC té un cert marge de maniobra per treure'n profit polític. CiU ja ha dit sí. Ara ERC pot allargar la negociació i estirar alguna millora, amb contingut que sigui fàcilment vendible. Si la baixada de pantalons amb el terme nació (és fora de l'articulat, i al preàmbul hi apareixeria molt forçadament) no té retorn, els republicans s'hi han de posar forts amb el finançament. Han d'aprendre la lliçò de CiU del setembre i saber posar-se bé per aparèixer en la photo finish com els que han pujat (encara que sigui modestament) el llistó nacional. Una manera de reivindicar-se com els garants de l'Estatut aprovat aquí. Uns defensors del país contra les tisores que Moncloa i Ferraz saben fer anar tant fàcilment.Tres perles1. M'ha fet gràcia que Maragall parlés de la seva teoria de les dues efes. "Uns es fan la foto i altres fan la feina." Una afirmació irònica, perquè els companys de partit de Maragall no li destaquen precisament la seva entrega i gran labor en la cuina de la negociació. Per molt que el murri de Miquel Iceta se'n recordi ara del President en l'entrada al seu bloc d'ahir mateix.2. Si Zapatero primer pacta amb Mas i després truca a Maragall, Carod i Saura, algú pot tenir la certesa que l'idil·li entre el president espanyol i el líder de CiU no anirà més enllà de l'acord de l'Estatut? No descarteu un canvi de cromos. Per al PSOE, és molt més còmoda una aliança estable amb la federació nacionalista que no pas un Pacte del Tinell i un tripartit amb els republicans. Una altra cosa és què en pensa el PSC o, millor dit, el President Maragall. És a dir, que no descarteu que dissabte a La Moncloa no es plantegés la possibilitat de forçar un avançament electoral a Catalunya després del referèndum d'aprovació de l'Estatut. Si el socialisme espanyol ha de sacrificar el Govern de la Generalitat, qui dubta que hi estarà disposat a fer-ho?3. Joan Saura ha combinat una imatge de serietat i responsabilitat amb crítiques que el presenten com un "palanganero" dels socialistes catalans. Sabent-ho, no entenc per què anuncia que està a favor del pacte PSOE-CiU abans d'agafar el pont aeri per anar a reunir-se amb Zapatero a Madrid. ICV, volent o sense, ha situat Esquerra com a única força que pot satisfer part de la ciutadania crítica amb l'Estatut, encara que, com va dir ahir Carod, vegin el got "mig ple".
