Posar el partit per davant del país és legítim. Sobretot quan estàs a l'oposició. Però el mèrit de CiU, almenys fins dissabte, consistia en enfortir el partit tot defensant el país, i fent-ho des de l'oposició gaudia d'una credibilitat que servia per passar pàgina a les pitjors etapes pactistes amb el PP d'Aznar i Rajoy. Ara, de cop, el pacte de mínims que desvirtua l'Estatut aprovat el 30 de setembre al Parlament de Catalunya situa la federació nacionalista dos anys enrere. Els serà difícil de justificar les quatre engrunes pactades. Aquest dimarts ningú al PSOE, al PSC ni a CiU ha estat capaç de dir-nos què guanyarà el país gràcies al finançament pactat. Ni una miserable xifra. Misèria, en definitiva.El PSOE no suporta el soroll de sabres
Estan en fals. Artur Mas posa en crisi la credibilitat i el respecte guanyats els últims mesos. Havia aconseguit passar pàgina a l'època Pujol, a la Convergència i Unió que signava pactes al Majèstic amb el Partit Popular. Certament, Rodríguez Zapatero no és el mateix que Aznar. Ho hem de reconèixer. Però un Estatut avalat per Ibarra i Bono, amb soroll de sabres i pronunciaments militars que la premsa internacional no dubta a denunciar (llegiu l'editorial de The New York Times, si us plau) no és l'Estatut que la meva generació desitja. Som, gràcies a Mas, Duran i Zapatero, la generació "sense Estatut". M'hi ha que són "sense papers". Ara nosaltres som la generació "sense Estatut". La diferència és que l'anterior generació tenia una justificació (la fragilitat democràtica) i un cert mèrit (la lluita antifranquista). Nosaltres, pobres desgraciats, ni una cosa ni l'altra. No podrem explicar cap batalleta als nostres fills i néts i, a més, no tindrem cap coartada de pes per autojustificar-nos d'aquest engany i decepció nacionals.ZP incompleix la paraula donada
Que el PSOE posi el partit per davant del nostre país era previsible. Rodríguez Zapatero necessitava desempallegar-se d'uns aliats incòmodes com Carod i Puigcercós (alguns diputats catalans socialistes al Congrés apel·len ara a la centralitat). Militars, barons, poders fàctics (econòmics i mediàtics) i les últimes enquestes suposaven una pressió massa forta per a un president que només llueix somriures i molt de tarannà. D'això, que no hi falti. Encara que incompleixis la paraula donada al Sant Jordi.El trampolí del pacte de La Moncloa
A CiU se li veu massa el llautó. El pacte de La Moncloa és el trampolí per desbancar el tripartit a Catalunya i recuperar el Govern de la Generalitat. L'envalentonat delfí de Pujol ja s'hi veu. Amb majoria absoluta, amb una majoria molt àmplia o, si cal, amb uns socialistes que serien capaços de donar-li suport a Barcelona a canvi de l'ajut de CiU a la governabilitat de l'Estat. Mas vol ser, després d'aquest precipitat acord, el nou Jordi Pujol. Els nacionalistes crítics amb l'última etapa pujolista i inclús aquells que no acabaven de veure bé les últimes relliscades de Carod i la condescendència dels republicans amb els socialistes d'aquí i d'allà havien vist en Artur Mas un nou líder prometedor. El Toni Blair català, en deien. Crec que dissabte la tercera via va fer figa. Potser m'equivoco.Retorn als orígens
Esquerra té un doble repte. Administrar la patada al cul que li ha donat Zapatero de tal manera que no sembli que està rabiosa. Dissimular una mica i treure pit, vaja. La processó va per dins. Intentar dilatar la negociació sempre i quan hi hagi possibilitat d'arrencar millor finançament, competències i infraestructures. Intentar esgarrapar alguna cosa. Però sense perdre la dignitat pel camí. I avui la dignitat aconsella dir "no" a l'Estatut retallat i pervertit del 30-S. Votar sí, encara que sigui un "sí crític" i estant-hi en contra dels articles que facin referència a l'abdicació del terme "nació", és un compromís difícil per a un partit independentista. Escolteu, sense la pressió madrilenya, sense la tremolor de cames de l'executiu Zapatero, de què heu de tenir por? Feu de grup parlamentari canyero al Congrés. Puigcercós, deixa't anar. No us deixeu impressionar per l'establishment espanyol, i intenteu recuperar la sintonia descuidada amb els sectors més populars del Principat, amb el nacionalisme transversal, amb la progressia que se sentia desatesa per massa càrrec i cotxe oficial.Com blindar el Tinell
La clau és gestionar aquest cop de timó cap a posicionaments més autèntics i menys pactistes sense posar en crisi el tripartit. El President Maragall és el primer que vol esgotar la legislatura. El ministre Montilla, amb menys pressió a sobre (si l'opa no li torna a amargar la vida!), és un gran defensor del Tinell. Pasqual ha fet de President més enllà del seu partit. O, si m'ho permeteu, malgrat l'aparell del seu partit. Montilla via Iceta van parir el pacte del Tinell amb Puigcercós. I Saura sap que la sociovergència és la sentència de mort d'Iniciativa i del govern d'esquerres. Per tant, que el govern es posi les piles d'una vegada i faci la seva sense econemanar-se dia sí dia també a sant Rodríguez Zapatero. Un canvi d'aliances per part del PSC voldria dir, d'entrada, posar en crisi els governs dels tripartits d'esquerres als municipis. Començant per Barcelona. L'avançament electoral que CiU espera i el PSOE estaria disposat a forçar és la sentència de mort del tripartit. Primer, les municipals. Després, quan toquin i no abans, els comicis al Parlament. Donar-li a la federació nacionalista l'oportunitat de repetir victòria en escons al Parlament seria un suïcidi polític per a les forces d'esquerres, que, a més, podrien rebre una segona patacada a les municipals de la primavera del 2007.Danys col·laterals
Els danys col·laterals, a dia d'avui, són allà on menys t'ho podies esperar. Josep Piqué aguantarà al capdavant del PP a Catalunya, però m'hi jugo un sopar que l'exministre d'Aznar, l'excàrrec de l'administració pujolista i l'expsuquero de Piqué no repetirà com a cap de llista dels conservadors a les eleccions al Parlament. L'Alejo, ja s'hi deu fregar les mans. Diuen que la venjança és un plat que se serveix fred. Doncs, a Vidal-Quadras ja l'estan servint a taula. Veure el PP amb aquest embolic, segurament és el que més em diverteix de tot plegat.
(M'he permès d'ajuntar un text rebut per correu electrònic. Una frivolitat. Però aquests dies més d'un ens hem recordat de Tejero, oi? Cliqueu a vull llegir la resta de l'article)
