Som una nació... sense por!
Torno de la manifestació. Ni els més optimistes s'ho esperaven. Ha estat un èxit. Una de les manifestacions més multitudinàries fetes mai a Barcelona. No entraré en cap guerra de xifres. Em sembla la Guàrdia Urbana es queda molt curta dient que érem 125.000. Però tant li fot. El que compta és que la gent ha sortit al carrer i ha superat les previsions. Ha estat una demostració de civisme exemplar (ordre, sobrietat i cap incident), un crit en favor de la nació catalana i contra totes les agressions rebudes els últims mesos. La gent està farta del pactisme, de la renúncia permanent, i demana més fermesa i convicció en defensa del país.
Crec que avui el sentiment era en favor de l'Estatut aprovat el 30-S al Parlament, i contra les retallades i els atacs catalanofòbics. La gent diu prou, i no està disposada a menjar-s'ho tot. Que prenguin nota els polítics. CiU hauria d'estar molt preocupada avui. ERC no pot fer marxa enrere, i ha de mantenir-se fidel al "no" al pacte Mas-Zapatero. ICV ha de reflexionar per què es va desmarcar d'una manifestació que recull un sentiment de nació que difícilment es pot deixar en exclusivitat d'una única força. I el PSC també ho ha de tenir en compte. No s'hi valen arrogàncies.
He vist convergents, socialistes i militants d'Iniciativa, a la manifestació. S'ha mobilitzat gent més enllà d'Esquerra, si bé aquesta manifestació no hauria estat el mateix sense la logística i la implicació dels republicans. La combinació d'independents i entitats al davant, i d'un partit com ERC amb suport al darrere, ha estat clau per entendre l'èxit de la convocatòria.
Aquesta mani representa un punt d'inflexió política en el tram final de la reforma estatutària. El menyspreu amb què el poder polític i mediàtic havia tractat la convocatòria demostra que hi ha una societat civil (unes 600 entitats convocants al darrere) que es mou al marge de les consignes, de les instruccions, de les conveniències.
"Som una nació, amb poder de decisió!" i "Som una nació, sense por!" són les dues crides que he sentit aquest dissabte per la Gran Via. Una pancarta, molt discreta, deia: "No al colpisme!" Moltes famílies. Molta gent jove, i no tant jove. I un esclat d'eufòria col·lectiva a la plaça Catalunya quan la capçelera de la manifestació ha pujat a l'escenari i han llegit discursos (molt emotiu el de Maria Mercè Roca en record del difunt Francesc Ferrer i Gironès), han cantat cançons i han punxat música dels Països Catalans. Joel Joan ha donat el to festiu i alegre. Ha dit que érem 1 milió.
Hi ha un abans i un després de la manifestació. I qui no ho volgui veure és que és cec.
(Per cert, la millor campanya de publicitat per mobilitzar la gent l'han feta aquesta setmana Rajoy i Zaplana a Barcelona. Em sabia greu no agrair-li-ho.)