Desconcert a Convergència
Convergència i Unió està atrapada. A la federació nacionalista estan molt preocupats, i la reacció d'Artur Mas de diumenge i d'ahir mateix demostra que ha perdut els papers. El pacte de La Moncloa tindrà un efecte boomerang letal per als interessos de CiU.
Mas es va afanyar a fer-se la foto amb Zapatero, i ha quedat ben retratat. Una foto precipitada que se li ha girat en contra aquest dissabte. El joc del mocador, obsequi que se l'endú el primer que arriba, haurà estat el pitjor malson de la direcció nacionalista des de l'arribada al porder intern d'Artur Mas. Fa un mes, se'n reien de la cara de tontos que els havia quedat als republicans. El mocador era al carrer Còrsega, i els del carrer Villarroel s'haiven quedat amb un pam de nas. Vés quina cosa! De soci aliat, a comparsa de circumstàncies. De clau, a simple ornament de clauer.
La situació ha fet un tomb inesperat. ERC anava a la manifestació gairebé com un tràmit previ a la reconducció del seu discurs. El sector institucional i la direcció del partit optaven per una abstenció, i per intentar esgarrapar alguna coseta de la gent del PSOE que els permetés argumentar un canvi de parer de cara al referèndum a Catalunya per no posar en crisi (novament) el delicat govern tripartit. Tot i l'esforç mobilitzador d'ERC, amb una xifra de "150.000 persones segons els organitzadors" ja estaven més que contents. Sorpresa absoluta. La manifestació és un clam, un esclat popular que aplega sensibilitats, generacions i procedències diverses. "Jo sóc d'aquest país", deia l'SMS que em va enviar un amic dissabte a la tarda. Un amic que, per cert, divendres em va dir que no hi aniria. Però s'hi va apuntar.
De 150.000 persones, res de res. Dalt de l'escenari de la plaça Catalunya, Joel Joan anuncia un milió, i es queda tant tranquil. Per què? Perquè la xifra ja era secundària. La manifestació s'havia convertit en un agent molt decisiu en aquest tram final de la reforma estatutària. Una autèntica bomba política. Ho canvia tot. Agafa els partits, a excepció d'ERC, amb els pixats al ventre. CiU, que havia menystingut la convocatòria amb una certa prepotència, quedava tocada i enfonsada anímicament. Les bases no saben què dir, què fer. Cal entendre'ls, sobretot a aquells que durant la setmana passada havien llençat missatges a la seva direcció que caldria afegir-s'hi, que no es poden quedar de braços creuats. Els grans estrategues, que prenguin nota. Hi ha una cosa que se'n diu nas, i en política (com en periodisme) és fonamental.