El conflicte basc i la nova escena política catalana

Les competències mantenen bloquejades les negociacions de l'Estatut a la Villa y Corte. Sembla que el quadripartit es recomposi, com si d'un miratge es tractés i de manera absolutament capriciosa i efímera, tot sigui dit, davant de la solidesa del PSOE. L'escull és aprofitat per CiU per intentar marcar distàncies amb els socialistes espanyols (i potser amb el catalans també). Miquel Iceta manté el seu habitual optimisme. "Caminante no hay camino, se hace camino al andar", deu pensar Iceta tot recordant Machado. Com que la negociació es produeix a 600 quilòmetres de distància, i ens fa una certa mandra mantenir el Gran Hermano negociador que havíem estat inhumanament capaços de suportar a la Ciutadella, doncs ho relativitzem una mica més i ens despreocupem, que també toca. Primer, la salut.

Ressaca del 18-F

El 18-F encara produeix ressaca en alguns, com Salvador Cardús, que en aquest article admet que el nas li va fallar i proclama la seva oposició al model de "reivindicació nacional" com si fos "una mena de cultura d'ONG antisistema". Sospito que Cardús, en el fons, no aplaudeix la revolució tranquil·la perquè no s'ho esperava. Potser m'equivoco.

L'equilibri del PSOE

Un altre article que aquest divendres m'ha semblat interessant és el de Joan B. Culla, que acaba així: "Su Gobierno amigo se ha ido transmutando en un sordo adversario frente al cual la consigna es... resistir" Parla de Pasqual Maragall i del Govern tripartit. Hi ha analistes que comencen a destacar les virtuts d'un "no" d'ERC a l'Estatut, ja que suposaria llençar aigua al vi d'Artur Mas i del seu pacte amb Rodríguez Zapatero aquell vespre de dissabte a La Moncloa que tant malament va caure entre les bases nacionalistes. A més, avisen d'un canvi d'estratègia del PSOE, que donaria per bona la continuïtat del tripartit encara que els republicans recuperessin aquell eslògan del 1979 en el referèndum: "Vota no, o no votis!"

Que les relacions del PSOE amb ERC, i de retruc possiblement amb IU-ICV, canviaran a Madrid és molt probable. Però la ingerència del carrer Ferraz en la política catalana s'ha frenat, perquè el PSC ha ensenyat les ungles, perquè les enquestes sostenen que la marca ZP triomfa a Catalunya, malgrat el que hagi plogut, i que CiU no acaba d'enlairar el vol demoscòpic. No totes les fotos surten bé, Artur. N'hi ha que surten mogudes o, directament, borroses.

La qüestió basca, peça fonamental

Per altra banda, no perdem de vista que en el context estatal hi ha una peça al tauler que és molt important, la del País Basc. Això de l'Estatut de Catalunya és una broma al costat del procés de resolució del conflicte basc. I aquí sí que s'hi juguen molt. L'entorn abertzale no acaba d'entendre que Zapatero es tanqui en banda a posar sobre la taula de negociació (que existeix, i qui ho dubti és que no viu en aquest món) el dret d'autodeterminació. Els socialistes plantegen la qüestió, segurament condicionats per la pressió asfixiant del PP i d'alguns sectors de víctimes, en termes que recorden l'IRA. Armes per presos. Però aquesta deu ser la negociació militar. En el terreny polític hi deu haver una profunda discrepància si l'actual govern espanyol no es planteja cedir amb allò que cridàvem el 18-F a Barcelona: "Som una nació i tenim el dret de decidir".

Cinc anys sense Ernest Lluch

Lligo el tema basc amb una efemèride que aquest divendres han commemorat els socialistes catalans. El record d'Ernest Lluch. Entre els participants en l'homenatge (a la foto, Odon Elorza, Lluís Foix, Pasqual Maragall i Santiago Carrillo, perquè no hi surt Herrero de Miñón) hi era un protagonista de l'actualitat aquest recent 23-F, Santiago Carrillo, l'escridassat. El vell dirigent comunista ens ha regalat aquesta frase: "A Espanya hi ha molts espanyols que creuen que Catalunya és una nació." Llàstima que aquests espanyols, especialment els intel·lectuals, no es mullessin en defensa de l'Estatut aprovat el 30-S pel Parlament de Catalunya aquell dia de tanta escenificació i càrrega política en què el triumvirat Mas-De Madre-Carod va anar a la sessió del Congrés dels Diputats com un sol home. Un triumvirat que va fer aigües al cap de quatre dies, i així ens està anant.

Engrunes amb condicions

Mentrestant, a la capital del país, la Barcelona post-Fòrum de Joan Clos, s'ha intentat treure pit des del consistori perquè el ministre de Defensa, José Bono, no se'n surti del tot amb la seva. Ja ens ha insultat, però tampoc cal que ens acabi donant el caramel enverinat del castell de Monjuïc amb exigències inadmissibles. El quadripartit ha reaparegut, com si fos el Guadiana, a la plaça Sant Jaume banda de mar. Clos s'ha fet el valent, i em sembla bé. "Aquí no volem cap condició." Doncs, perfecte.

Però jo em pregunto si cal fer aquest ridícul, quan fa dos dies et fotografies amb Zapatero al Senat i fa quatre mesos mal comptats ho fas amb el propi Bono al Fòrum. La gesticulació política, quan es produeix en escenaris massa concrets i menuts, sovint esdevé patètica. Perdoneu-me, però ho veig així. [S'hi refereixen, en els seus blocs de MésVilaWeb l'ecosocialista Antoni Garcia i el convergent Jaume Ciurana, aquest últim és regidor i ho ha escrit en sortir del ple de l'Ajuntament.]

Contrastant i nous blocs

Aprofito que és cap de setmana per recomanar-vos l'última aportació del col·lectiu Contrastant, que posa els punts sobre les is d'El Periódico i la Guàrdia Urbana. Excel·lent, de nou.

I un reguitzell de nous polítics blocaires que afegeixo al llargíssim llistat d'enllaços que teniu a la dreta de la pantalla. El nou alcalde socialista de Sant Esteve Sesrovires, Enric Carbonell, que ha obert aquest bloc. El bloc del president d'ICV a l'Eixample de Barcelona, Enric de Vilalta. O, ja a les illes, el diari de Mateu Crespí, candidat del PSM el 2007. I el bloc de l'exconseller del govern Antich i dirigent ecosocialista Berhard Grosske (EU-EV). I, de passada, aquí teniu el bloc de Jordi Bayona, excap de premsa del president socialista de les Illes Balears i actual responsable de comunicació de la Delegació de l'Estat.