Catalanisme pidolaire i la foto tripartita PSOE-PP-CiU

Ingènuament pensava que aquest cap de setmana el PSOE se'l reservaria per contrarrestar l'efecte de la foto Mas-Zapatero, concedint-li alguna engruna a ERC després d'una llarga reunió vés a saber on i vés a saber amb qui, però amb un efecte mediàtic molt sonat i que aconseguís recomposar el quadripartit català en la causa de l'Estatut a Madrid. Un intent de reconduir les veleïtats republicanes, per encaminar un sí molt majoritari al referèndum del juny i garantir una certa estabilitat al tripartit que presideix Pasqual Maragall. De passada, el PSOE hauria reforçat el soci estable d'ERC, tot i haver-lo maltractat prèviament i a ulls de tothom amb el pacte de La Moncloa amb Artur Mas. Hauria estat una cirereta en el pastís dels despropòsits de la reforma estatutària del Principat.

Però no. Ja fa dies que vinc dient que el PSOE ha decidit tirar pel dret, aferrar-se al pacte amb CiU per rebaixar l'Estatut del 30-S (passant olímpicament de l'efecte Gran Via, en referència al 18-F) i canviar de socis estables al Congrés, tot festejant el socialcristià Josep Antoni Duran Lleida, obrint la porta a l'entrada d'ell i de CiU al govern de l'Estat. Ni tant sols el caramelet de l'aeroport del Prat, ha estat concedit a Catalunya. M'expliquen que aquests últims dies Alfredo Pérez Rubalcaba anava prometent la foto de l'acord de l'aeroport a Duran i a Joan Puigcercós, amb aquella hipocresia i sang freda que caracteritza els grans polítics d'Estat com és el Principe de las Tinieblas.

Finalment, ni l'un ni l'altre. L'aeroport del Prat (i el de Reus, i el de Girona...) el controlarà l'Estat, i Joaquim Nadal ja pot anar dient missa. L'òstia no només és per a CiU o per a ERC, sinó també per als socialistes catalanistes o per als socialistes que governen la Generalitat, que alguns deuen ser les dues coses a l'hora. Penso en el propi Nadal, pobre. És ben bé que la imatge del PSC en aquest tram de l'Estatut en la ponència mixta de Madrid ha quedat a l'alçada del betum.

El PSOE s'ho ha menjat tot. Ha repartit, tisores en mà, oferint una imatge de poderío que ha desdibuixat totalment un PSC que no hem sabut veure per enlloc. On eren els diputats del PSC? On eren Daniel Fernández i Miquel Iceta, les mans dretes del ministre José Montilla, el primer al Congrés, i el segon, al Parlament? No se'ls ha percebut mediàticament més enllà d'alguna imatge de televisió entrant o sortint de reunions. Ha pintat més l'excomunista Diego López Garrido (que jo no el posaria com a portaveu del PSOE davant dels mitjans, però ja s'ho faran!) i l'exministre Rubalcaba. La resta, res de res.

Vull creure que el PSC pensa que aquest culebrot de l'Estatut cansa la població en general i provoca indiferència entre el seu electorat en particular. Amb aquesta sospita, és lògic que els socialistes catalans hagin abdicat de la tutela de l'Estatut del 30-S, aprovat al Parlament de Catalunya pel 90% de diputats, allà on els lleons del Congrés mosseguen, que és en la sala de reunions que presidia l'amic Alfonso Guerra. "Una mica de màrqueting ho arreglarà tot en el referèndum", deuen pensar al carrer Nicaragua. Això i quatre enquestes als diaris en les edicions de diumenge dient que un fotiment de catalans estem frisant per l'Estatutet, i va que xuta!

En aquest tram de negociació estatutària, la imatge d'unes forces catalanes (ara em refereixo a CiU, ERC i ICV) pidolant al PSOE ha estat llastimosa. Quina tristesa observar l'estira-i-arronsa, el regateig curt i el repartiment de cromos. Tot plegat, per un plat de llenties. És per això que entenc perfectament manifestos com aquest [Carta oberta al sr. Mas i sr. Puigcercós] que trobem al bloc Col·lectiu 1707. Però pitjor que veure el catalanisme polític pidolaire el mateix dia que el PP engega una espectacular convenció amb posada en escena d'estil americà, en què fan reaparèixer el temut bigoti de José María Aznar, molt més preocupant, dic, és observar aquesta foto: "PSOE, PP y CiU votan juntos en la Ponencia del Estatut por primerva vez. Para suprimir del texto disposiciones adicionales sobre derechos históricos y competencias"David Madí, fes-t'ho mirar. Aquests altres també s'han quedat amb la foto, però més focalitzada en la coincidència en clau espanyola: PSOE i PP.

És a dir, cornuts (ni nació, ni finançament digne, ni aeroport i vinga més retallades...) i pagar el beure (catalanofòbia a tones en mans d'un PP que aquest cap de setmana ens empastifarà planes i planes de diari, minuts i minuts de ràdio i televisió). Dic això, malgrat l'advertiment de l'intel·lectual Antoni Puigverd, que abans era de Maragall i ara no sé si ell ho sap... Però com que la intel·lectualitat progressista d'aquest país va un xic desorientada, penso ara en el cas d'Arcadi Espada, que avui actua al Tivoli, doncs tampoc ens hem de preocupar gaire. O autoodiar-nos més. Mentre els intel·lectuals es torturen per nosaltres, els ignorants anem fent desacomplexadament.

El bloc d'Esquerra i l'entrevista a Xavier Vendrell

Com que és cap de setmana, us recomano que tafanegeu en el bloc oficial d'Esquerra, que s'ha inaugurat aquest divendres amb un comentari de Puigcercós. Algú dubta, a aquestes alçades de la pel·lícula, que les properes campanyes electorals (municipals o catalanes si s'avancen) es couran bona part a través dels blocs? Jo no en tinc cap dubte. Els que generen opinió, els ciutadans actius i exigents, aquells que no en tenen prou amb la informació freda i pelada, es mouran a través dels blocs per posar-hi el seu particular termòmetre. Cadascú té el seu termòmetre, en funció de les complicitats que estableixi amb els blocs. Com que n'hi ha per a tots els gustos...

Els republicans o els que vulgueu saber què pensa la cuina d'Esquerra heu de llegir l'entrevista al secretari d'Organització del partit i secretari general de la Conselleria Primera, Xavier Vendrell, a Tribuna Catalana.