Quan la confusió fa trontollar el tripartit

La confusió entre la ciutadania és absoluta. Dos anys d'Estatut dia rere dia hi han contribuït. La gent està esgotada. No obstant, no s'hi val a badar. El 18-F va servir per trencar algun que altre tòpic. Que la gent estigui cansada no vol dir que accepti qualsevol cosa. No tot s'hi val.

La setmana ha arrencat amb una intensitat política brutal. Coincidint amb l'aprovació a la ponència de la Comissió Constitucional, i amb l'horitzó posat en el 27 de març. Som a la recta final abans que es convoqui el referèndum i sapiguem si és nen o nena. Com que la ciutadania dóna símptomes de cansament estatutari hi ha qui s'ha pensat que jugant a la confusió en treurà profit. Ja va succeir aquell dissabte a La Moncloa.

Ara assistim a la segona part: "Desestabilitzem el tripartit perquè és el govern qui més i millor pot rendibilitzar el referèndum estatutari". Els assessors hi treballen acuradament, amb tot luxe de detalls. "Artur, agafa un full en blanc, firma'l i llença-li a la cara amb to desafiant per reptar-lo: a veure qui la té més llarga?"

El cara a cara amb Antoni Bassas ha estat un acte del que ja anunciava l'altre dia: l'arrencada de la campanya electoral. L'Estatut, tant se'ns en fot. No hi ha res a fer, per molt que aquest dimarts al matí Josep Lluís Carod hagi xerrat per telèfon amb Rodríguez Zapatero per intentar reconduir l'ultimàtum d'ERC. Si el PSOE es mogués, seria un autèntic miracle per als republicans i per al tripartit en general. Qui més tremola no és només Carod i Joan Puigcercós, sinó també el President Pasqual Maragall i els integrants del govern catalanista i d'esquerres al seu costat.

Qui més debilitat havia quedat per la precipitació a La Moncloa (fins i tot Ramon Tremosa criticava l'error d'Artur Mas en el debat de dilluns a l'Àgora del 33) és qui més pit intenta treure. La millor defensa és un bon atac, i el disciplinat candidat nacionalista escolta els seus assessors. Potser es pensen que això és David (Madí) contra Goliat. En tot cas, el cop d'efecte funciona i és capaç de desestabilitzar. Les insinuacions que Mas va llençar dilluns a la nit al programa de Mònica Terribas de TV3 han portat de bòlit tothom aquest dimarts. Fins al punt, que gairebé ell mateix contraprograma el seu cara a cara pujadet de to amb Puigcercós. Més confusió, més retrets, més oberta la ferida...

Alguns, com Joan Ridao o Joaquim Nadal, hi han caigut. El primer per dir que si el que diu Mas és cert, el Tinell és mort. El segon, en la seva línia de peculiar portaveu pausat entre paraula i paurala, i retòric argumentalment, per aclarir poc i confondre més. Converses privades n'hi ha cada dia, senyors. La qüestió és si el socialista que li hauria ofert a Mas d'entrar al Govern, amb només dos anyets a l'oposició després de 23 ininterromputs al poder, ho confirma. Si no surt Maragall reconeixent-ho, això no serveix per res. Però els que piquen piquen.

Mas està aconseguint el que, en primera instància, no va poder assolir l'endemà del pacte de La Moncloa. Aquella foto que fins i tot avergonyia les bases nacionalistes va servir perquè Maragall tanqués files amb Esquerra i els seus consellers, inclús en detriment dels interessos menys confessables del PSC. La foto li va sortir malament, a CiU. Però els estrategues es guanyen el sou. La patacada del 18-F, en què el nas polític dels Madís va quedar força taponat per insensible, va ser el segon error i senyal d'alerta.

Ara, a la tercera, han sabut reaccionar. Tregui pit, agafi's a l'informe partidista del conseller Antoni Castells (que pretén vendre els èxits d'un finançament que no resol en cap cas el dèficit fiscal català), faci's una mica el misteriós amb l'idil·li zapatista i mossegui els republicans tant com pugui. Aquesta és la fórmula per contribuir a la cursa de despropòsits amb què els polítics catalans ens estan premiant. Però és lícit, eh!

Més blocs periodístics

Resulta que el bloc de Pasqual Maragall funciona. Rep una trentena de correus electrònics diaris a través de la xarxa, i 200 comentaris (que no es poden llegir) des de l'obertura del bloc, el 15 de febrer passat.

Estic molt content de veure que el periodista Juan Varela recupera la normalitat i l'activitat del seu bloc interessantíssim, després d'una pausa forçada per motius de salut. Una de les seves últimes entrades tracta precisament de la presència blocaire en la convenció del PP. A l'Estat, és la dreta qui millor s'ha organitzat a la xarxa, a través dels blocs. En canvi, a Catalunya és a l'inrevés, ja que la presència del PP és testimonial. Són els socialistes i els republicans els més actius en la blocatosfera. Ecosocialistes i convergents estan reaccionant, però.

Entre els periodistes companys també s'anima la cosa. Incorporo als meus enllaços els blocs dels periodistes d'El Punt, els gironins Jordi Colomer i Òscar Pinilla. Per cert, que l'últim article del President Jordi Pujol penjat al seu web cita el company periodista d'El Punt Manuel Cuyàs, i la seva sèrie d'entrevistes a joves de l'anomenada Generació Estatut publicada al diari.