Soroll d'eleccions anticipades

Un amic ja em va advertir, i ahir ho recordàvem, que si Pasqual Maragall accedia a la presidència de la Generalitat riuríem molt i estaríem força distrets. No li faltava raó. Sense Jordi Pujol, el pare nostre, al front, aquest país no hi ha qui el conegui. Primer va ser el Tinell, amb la foto de Zapatero al balcó de Palau, després allò de l'excursió a Perpinyà per parlar amb ETA i la posterior sortida del Govern de Josep-Lluís Carod, el culebrot esgotador de l'Estatut, amanit amb corones d'espines, crisis com la del 3% i polèmiques vàries, sense oblidar-nos de maragallades magistrals com aquella d'intentar canviar el Govern i no poder-ho fer perquè cap dels tres partits que s'asseuen al Consell Executiu hi està d'acord.

Un rosari d'ensurts polítics que han marcat un estil. Res a veure amb Pujol. Maragall is diferent, i aquesta Catalunya no hi ha Déu que la conegui. Pel camí hem vist com ERC feia de CiU i viceversa, perquè hem descobert una CiU fent d'ERC combativa. Ara, però, sembla que tot va tornant al seu lloc, i la federació nacionalista torna a fer de CiU, malgrat el relleu d'Artur Mas per Pujol, i observem com alguns sectors comencen a situar ERC novament allà on era, a les trinxeres.

Durant aquests dos anys de festival diari del tripartit, amb un Zapatero que ha anat perdent talante en favor de l'autoritat que sempre han intentat tenir els presidents espanyols vers les "nacionalitats històriques", hem viscut diversos episodis en què s'especulava amb eleccions anticipades. La inestabilitat ha regnat en la Catalunya postpujolista, tot i que alguns diuen que Maragall és el millor pujolista després de Pujol.

Aquest dimarts ha estat d'aquells dies que, en el meu particular termòmetre, s'ha parlat intensament d'eleccions. Després del referèndum del juny per l'Estatut, un cop passat l'estiu, cap al setembre o novembre. Hi ha gent que hi posa data i tot. "Eleccions a la vista!", tornen a cridar. Doncs, eleccions! Aquí, nois, estem pel que faci falta. Cap problema.

Em comenten que una enquesta encarregada per un partit dibuixa un panorama polític no gaire canviat, malgrat tot. Un PSC i una CiU que es mantenen o baixen lleugerament. Una Esquerra que es manté o tendeix a pujar. I un PP i una Iniciativa que van a l'alça. En qualsevol cas, i d'enquestes n'hi deu haver per a tots els gustos, el nas em diu que la correlació de forces no canviarà espectacularment en cas de comicis avançats.

Fa dies que estem en campanya, vinc escrivint. Això es nota. Quan els partits estan "nerviosos" o "excitats" és que treballen amb les urnes a l'horitzó, i més d'un les vol tastar abans del que el tripartit pretenia. Tot plegat forma part de la gran confusió nacional en què estem immersos. Certament, tant el PSOE com CiU hauran aconseguit el que pretenien. Que la molèstia del Govern Maragall desemboqués en una Generalitat manada per cares i sigles més amables. A Zapatero li convé. A Mas, també.

La clau de volta és si Maragall i el PSC estan disposats a trencar el Tinell per desfer-se dels republicans, al servei del tarannà de Zapatero. La sociovergència només l'entenc amb Mas de President, fet que suposaria la desaparició política de Maragall i que el PSC hi posés de conseller Primer a Antoni Castells, Montserrat Tura o qui convingui. Si aquests dies es critica el PSC per la seva "desaparició voluntària" del pati estatutari, no vull ni imaginar-me què passaria amb la sociovergència al poder.

Un govern nacionalista? Aritmèticament seria viable perquè la suma de CiU i ERC faria majoria absoluta, si les enquestes no enganyen. Però el problema no és l'aritmètica, sinó la guerra civil en què es troba el sobiranisme català. Els ponts entre CiU i ERC estan ensorrats, i aquest és un error estratègic que cap de les dues forces s'hauria de poder permetre. Quina força té ERC si l'únic pacte possible és el d'esquerres? I el mateix dic de CiU. Quin pes tindria la federació nacionalista (més enllà d'un ministeri i la Presidència de la Generalitat) si el pactisme la duu a la submissió amb el PSOE?

Escenari trist per al nacionalisme català. Només cal recordar la foto de dimarts de Mas llençant-li (literalment) el full en blanc signat a Joan Puigcercós. O les conyes en els programes radiofònics que presenten una Esquerra que és can pixa, amb Carod desmentint Joan Ridao, i frivolitzant sobre la continuïtat d'ERC al Govern per l'escalfor de les poltrones. O Mas amenaçant d'estirar de la manta si el segueixen tractant de "mentider" per haver insinuat que Maragall li ha ofert fins a tres vegades de tornar al Govern.

Dessolador. Com deuen riure els bufons taxidermistes, aquests dies. L'eufòria els domina. Volen foragitar el nacionalisme català quan aquest s'apunyala. Volen sentenciar el PSC per independentista quan aquest s'inhibeix. Volen boicotejar un Estatut que neix ferit de mort. En definitiva, que deuen ser el partit amb les màximes possibilitats de complir el seu programa electoral. La realitat ja els va a favor.

Problemes de la Catalunya real

En canvi, al govern catalanista i d'esquerres la realitat d'aquest dimecres el colpeja sense contemplacions. El pare dels quadrigèmins de Canet protesta dalt d'una grua perquè Benestar i Família l'ignora, o això diu. La nena maltractada de Montcada i Reixac ha estat víctima doble. Primer, de qui la maltractava. Després, d'unes autoritats judicials, policials i governatives que no hi han posat atenció. Una negligència que fa mal a la imatge d'un país i d'un Govern. Especialment si es proclama d'esquerres...

Per acabar-ho d'adobar, aquest matí em truca en Francesc Montero, un veí de Calella que havia estat regidor de CiU, president i entrenador del Futbol Club Calella i una excel·lent i bellíssima persona. Em diu que ha hagut de tancar la fàbrica tèxtil del polígon de Pineda perquè la competència dels xinesos els destrossa. A la meva comarca, el Maresme, això de les deslocalitzacions i la competència de la Xina està provocant un terratrèmol en el sector tèxtil, sempre tan feble. La fàbrica de mitjons d'en Montero no s'ha salvat. El curiós del cas és que, indignat l'home, ha penjat una pancarta (vegueu la foto) en què demana als polítics menys Estatut (que és una manera de dir "menys discussió i politiqueria") i més ajuts. Un autèntic drama, perquè en Montero, que és molt estimat a Calella, té 62 anys. Ha cotitzat durant 44, i ara li faltaven 3 per a la jubilació. Qui se'n preocupa dels quadrigèmins, de la nena i d'empresaris com en Montero?

La blocatosfera política, una referència a l'Estat

Ahir parlava del periodista Juan Varela, que és una mena d'icona del periodisme a la xarxa, molt respectat i valorat. Precisament reflexiona en el seu bloc de la trempera que té la política catalana entre els blocs i els blocs polítics catalans a la xarxa. Un fenomen que no té comparació a la resta de l'Estat, perquè és exclusiu de Catalunya. Varela, a qui agraeixo que em citi en la seva anotació, planteja un debat interessant. Fins a quin punt les possibilitats que ofereixen els blocs s'aprofiten de debò per intercanviar opinions i idees? No estaran els nostres polítics convertint els blocs en un simple instrument de propaganda, amputant una de les seves potencialitats com és la de l'intercanvi i el debat? M'hi apunto, al repte que Varela posa damunt la taula. I em congratula que una periodista com ell s'hi fixi, en aquest modest bloc.

La plana setmanal del Catalonia Today

Els que us vulgueu descarregar el pdf de la pàgina setmanal que publico al primer diari català en anglès, Catalonia Today, ja ho podeu fer. Però animeu-vos, els que no conegueu encara aquest mitjà, a anar al quiosc i trobar el "newspaper" sencer, en anglès lògicament. És un producte altament recomanable, encara que sigui per tenir una visió diferent del país. Un setmanari que explica Catalunya des de Catalunya, però amb la mirada de professionals que són catalans anglesos. Un setmanari que edita el periodista amic Carles Puigdemont.