L'11-M ho va canviar tot

Avui fa exactament dos anys dels atemptats de Madrid. L'11-M va ser un cop brutal per a la societat espanyola i internacional. El peatge més cruel de la foto de les Açores. Els terroristes van donar un tomb a la campanya electoral. Van influir-hi de manera determinant, si bé les últimes enquestes presentaven el PSOE a l'alça. Però ningú s'esperava una victòria de José Luis Rodríguez Zapatero. Tothom donava per fet que MarianoRajoy succeiria José MaríaAznar a La Moncloa, malgrat la guerra de l'Iraq, el Prestige i altres taques negres en una segona legislatura del PP molt autoritària. Del pacte del Majèstic i del català parlat en la intimitat per Aznar, es va passar a un menyspreu considerable cap a Catalunya. "Yo no hablo de chapas", va dir en referència a la E de les matrícules. Amb els bascos, tres quarts del mateix. De parlar de Moviment d'Alliberament Nacional Basc ipactar amb el PNB la primera legislatura, el govern d'Aznar va donar pas a una ofensiva anomenada constitucionalista contra el nacionalisme basc i les institucions d'aquell país. Un autèntic desastre, vaja.

L'11-M va estroncar la continuïtat del PP al poder i va provocar que l'abstenció i el fenomen del vot útil afavorissin la candidatura de ZP, àlies sosoman o Bamby. L'inesperat triomf del PSOE el 14-M, després d'unes jornades duríssimes i intenses, en què els SMS i Internet van jugar un paper mobilitzador històric, va canviar el curs de moltes coses. Primer va suposar una autèntica alegria, perquè Aznar i el seu hereu fracassaven a les urnes. No obstant, el PP va obtenir 9 milions de vots, que no són pocs sufragis. Segon, va trencar el full de ruta que prèviament havien fixat alguns polítics, començant pels catalans.

Ara que fa dos anys dels atemptats, i el dia 14 ho farà del triomf socialista, és bo recordar que quan Zapatero va pujar al balcó de la Generalitat en la presa de possessió de Pasqual Maragall, el primer només era un aspirant amb poques possibilitats de guanyar, mentre que el segon era l'única palanca del socialisme espanyol, l'únic baluard territorial de Ferraz al marge d'Andalusia. Maragall era estimat per l'Espanya progressista i federal. Els mitjans de comunicació propers al PSOE mimaven el President de Catalunya, com a referent del que volien per a la resta de l'Estat. Tothom que no fos del PP parlava d'Espanya plural, i el tarannà de ZP s'havia receptat com a única medicina per salvar l'Estat de l'aventura estrepitosa de vuit anys insostenibles d'aznarisme.

El pacte del Tinell [aquí teniu el document en pdf], que recollia com a aposta forta la reforma de l'Estatut [aquí teniu el text en pdf aprovat pel Parlament de Catalunya el passat 30 de setembre], es va coure amb dos càlculs: que CiU s'ensorraria en perdre el poder de la Generalitat i que qualsevol proclama sobiranista del govern catalanista i d'esquerres toparia amb el "no" d'un govern estatal que havia de governar el PP per una tercera legislatura. Cap de les dues premisses s'ha acomplert.

CiU ha superat el relleu de lideratge amb nota. Artur Mas és un dirigent polític reforçat durant aquesta mitja legislatura. No només no va perdre les eleccions en escons (sí va perdre en vots), sinó que ha sabut mantenir la federació nacionalista mínimament cohesionada, tot i la traumàtica experiència de l'oposició després de 23 anys ocupant el poder. Les relliscades del tripartit, i les maragallades especialment, han permès que el cap de l'oposició s'hagi posicionat com un ferm i seriós aspirant a la presidència. Crisis com la del 3% en són la prova. El recent pacte de La Moncloa amb Zapatero és la cirereta del pastís convergent, ja que ha situat a Mas com a soci de facto del socialisrme espanyol i ha disparat totes les alarmes que avisen d'una hipotètica sociovergència a Catalunya i Espanya.

Mentrestant, Zapatero ha anat perdent el tarannà pel camí. De Bamby, no en té res. Una altra cosa és el paper que interpreti. La força més desenganyada, a dia d'avui, és ERC, un fidel aliat parlamentari al Congrés dels Diputats i soci de govern dels socialistes catalans a la Generalitat i a tantes administracions del Principat, començant per l'Ajuntament i la Diputació de Barcelona.

Els incompliments del president espanyol, que ha retallat l'Estatut en contra de la paraula donada al Palau Sant Jordi, per no esmentar el rocambolesc traspàs del castell de Montjuïc, entre d'altres, han posat en més d'una dificultat el tripartit. L'enamorament entre Zapatero i Maragall, que va ser clau per a l'accés del jove diputat lleonès a la secretaria general del PSOE contra el candidat oficialista José Bono (i de quina ens n'hem lliurat!), forma part de les hemeroteques. Ara, l'idil·li de moda és entre Zapatero i Mas, entre els socialistes espanyols més pragmàtics i la federació nacionalista representada a Madrid per un socialcristià com Josep Antoni Duran Lleida, que ambiciona un ministeri.

Dos anys són pocs per pair el canvi polític al Principat i a l'Estat. Tant el tripartit com el govern del PSOE necessitarien esgotar les actuals legislatures i reeditar-ne una de nova per poder digerir les renovacions de poder i les reformes polítiques. En el cas del tripartit, hi ha pendent encara un "gir social" que aquesta mateixa setmana es reivindica com a urgent per la realitat dels fets del carrer. A la nena maltractada em remeto.

En el cas del govern Zapatero (que tot i els desenganys manté una intenció de vot a Catalunya a l'alça respecte el 2004), les reformes territorials que tanta asfixia generen per l'agressivitat d'un PP rabiós a l'oposició (Estatut català i procés de pau basc) han d'anar acompanyades de mesures socials de fàcil visibilitat ciutadana. Aquests dies, per exemple, la llei d'igualtat i la reforma fiscal. Dels matrimonis homosexuals, que van causar rebombori entre l'Espanya conservadora, no ens recordem ja. Sí de la llei del tabac, que encara s'està assimilant al carrer, amb no poques reticències.

La Comissió Constitucional i l'aeroport del Prat

Haver anat de farol amb l'Estatut, preveient que al Congrés una majoria del PP ni tant sols l'hagués admès a tràmit, i l'excitació que això hauria desencadenat amb uns 18-F més sonats, ens ha portat a un procés llarg i esgotador de dos anys que tot just ara comença a veure la llum. La Comissió Constitucional que presideix Alfonso Guerra s'hi ha posat aquesta setmana, votant títol per títol, amb un PP del "no total" i una ERC del "no parcial". Per motius ben diferents, és clar. [Hi reflexiona en el bloc oficial d'ERC el secretari general dels republicans, Joan Puigcercós.] Fins el dia 27, encara hi ha marge (cada cop més escàs) perquè totes les forces ancorin la seva posició després de navegar.

Diuen que aquest cap de setmana s'acabarà de negociar la gestió de l'aeroport del Prat, i tant el PSOE com el PSC, CiU i ICV estan molt interessats en què ERC no quedi al marge de l'Estatutet. [El dirigent socialista Miquel Iceta ho confessa en el seu bloc] Ja veurem com la direcció republicana gestiona una de les situacions més delicades per a ella des del postpujolisme.