De la insatisfacció estatutària a l'insult masclista, amb perla inclosa

Hi havia qui es pensava que amb això de l'Estatut, l'encaix de Catalunya en l'Espanya plural seria una qüestió resolta que, de passada, faria abaixar la dèria nacionalista. Hi havia qui es pensava que amb el PSOE a La Moncloa i el PSC cohabitant al Palau de la Generalitat amb ERC i ICV, l'eix nacional s'aniria afeblint socialment i diluïnt políticament en el context espanyol fins convertir el Principat en una peça més de l'Espanya de les autonomies. Els dos eixos que fins ara havien marcat la política catalana (esquerra-dreta i catalanisme-espanyolisme) s'anirien fonent fins a reduir-ho tot a la mínima expressió d'un eix homologable amb l'Estat de l'esquerra-dreta-i-para-de-comptar. A l'equador de les legislatures de Maragall i Zapatero, estem en condicions d'afirmar que l'Estatut esporgat a La Moncloa no resol cap encaix definitiu de Catalunya dins d'Espanya, i que el pes del nacionalisme català no només no ha anat a la baixa, sinó que algunes enquestes indiquen un augment d'escons per a l'arc parlamentari anomenat nacionalista: CiU + ERC.

La Catalunya del tripartit no ens ha pas dut, de moment, al desastre absolut. En aquest aspecte, és clar. I deu ser per això que he llegit que Artur Mas reconeix públicament que CiU ha d'afluixar els atacs a ERC. Fa dies vaig escriure que no tenia cap sentit la guerra civil entre nacionalistes. Encara que sigui per una qüestió d'interés estratègic. CiU i ERC són més forts, per separat i cadascú amb els seus legítims objectius, si els ponts de diàleg no es trenquen i si la visceralitat no venç el senderi. CiU té més força si pot triar entre PSC i ERC a l'hora de buscar pactes. Només la majoria absoluta o només la sociovergència no són un horitzó estratègic gaire còmode per a la federació nacionalista. I Esquerra, el mateix. Si pot triar entre el pacte d'esquerres amb PSC i ICV i el pacte nacionalista amb CiU, potser algun dia deixa de ser la tercera força de la majoria d'institucions del país per fer el salt que ja ha fet en algun ajuntament o consell comarcal...

Avui, però, la guerra entre nacionalistes és tan viva com les últimes setmanes. No hi ha res que faci pensar el contrari. S'estiren dels cabells i es llencen informes pel cap igualment. Haver fet oposició a l'oposició té riscos. Si remenes armaris en busca d'enquestes i estudis de fa 10 o 15 anys, sempre et poden posar en un compromís com ara estan fent CiU i PP amb el tripartit. David Madí demanant la dimissió de Josep Bargalló. Per molt que Mas digui que cal afluixar amb Esquerra, la política del dia a dia i el desig intestinal de revenja sovint pesen més que la visió estratègica.

Jo, sincerament, puc arribar a entendre que un nou Govern encarregui molts informes en arribar al poder, especialment després de 23 anys d'una altra força al capdavant de la institució. Inclús crec que és lògic que així sigui. Arribes al poder, encarregues papers al principi i, quan t'hi poses, arrenques i executes els projectes en el tram final de la primera legislatura i les que puguin venir. És comprensible, per tant, que la xifra pressupostària d'aquests anomenats "informes" pugui resultar xocant per elevada. El problema és que fins fa quatre dies qui governava era qui filtrava "informes" de fa 10 i 15 anys a la premsa, amanint-ho amb sospita de corrupteles. Amb l'ofensiva d'aquesta setmana, estem assistint a la torna.

Potser és una manera de distreure'ns del culebrot estatutari, que va acumulant retallades, malgrat la preocupant satisfacció de Miquel Iceta, hipotètic representant del PSC catalanista que ens havien promès. Per al dirigent de les JERC, Pere Aragonès, l'escull del traspàs del Prat constata que la capacitat de l'Espanya federal és mig aeroport. La cursa de despropòsits estatutària, almenys s'estalviarà l'entrebanc fallit del PP, que aquest dimecres ha descobert què és això del "recursus interruptus".

A la sessió del Congrés, el líder conservador Mariano Rajoy ha proclamat que l'Estatut de Catalunya és una "bomba de rellotgeria". Crec que deu haver llegit aquesta carta d'un membre d'honor des del 2005 de l'Asociación Democrática de Guardias Civiles. [No us la perdeu, si us plau. És el millor relat que he llegit els últims temps, inclús superant l'esperpent de Ciutadans de Catalunya] Però que no pateixi ni Rajoy ni el guàrdia civil en qüestió, perquè l'Espanya plural té sempre el recurs de qui neteja com una patena, que és ZP.

Quina vergonya, aquests dos personatges que són Francisco Vázquez i Eduardo Zaplana. Són els dos noms propis de l'Espanya masclista i retrògrada. Vázquez ataca els matrimonis homosexuals perquè s'ha de fer el simpàtic davant del Vaticà. Com si la llei del govern socialista fos una qüestió d'oportunitat! L'exalcalde socialista de la Corunya és una mena de José Bono. Són perfils clarament conservadors però que han sabut estar en el lloc oportú (PSOE) en el moment oportú (municipals a la Corunya i autonòmiques a Castella-la Manxa). De progressistes, res de res.

Però l'espavilat de Zaplana ha contraprogramat Vázquez, i s'ha endut el premi de la jornada a la frase més masclista. La víctima ha estat la vicepresidenta espanyola, María Teresa Fernández de la Vega, per la vestimenta que mostra a la foto.

Afortunadament, el dia ha tingut alguna que altra satisfacció. Per exemple, mentre conduïa cap a Barcelona, el programa de Catalunya Ràdio de Rita Marzoa, que estava dedicat a Ramon Barnils. Es compleixen cinc anys de la seva mort. Fa temps que, entre els meus enllaços periodístics, hi tinc el recull d'articles de Barnils al web del col·lectiu Contrastant. Trobo que són d'una vigència rabiosa. En el programa hi ha intervingut, entre d'altres, el seu fill Biel, a qui fa temps segueixo a través dels seus dos blocs. Té Tinta xinesa, que és el bloc literari, i Codi de barres, més lligat a l'actualitat i la política.

Per acabar, deixeu-me comentar que el bloc que anunciava ahir del líder d'UGT a Catalunya Josep Maria Àlvarez ha provocat la reacció del militant de les JERC Dani Casanovas, que lamenta que usi només el castellà.

A aquestes hores, m'oblidava de penjar el pdf en català de la pàgina setmanal del Catalonia Today, que aquest dijous ja és als quioscs del país.