La unanimitat d'ERC i el terratrèmol Carretero

La notícia no és que el Consell Nacional d'ERC hagi aprovat votar "no" a la reforma estatutària en el Congrés dels Diputats, el proper dia 30. La notícia, en tot cas, és que la votació hagi estat per unanimitat. Ni una abstenció ni un vot a favor del "sí". Tothom amb el "no". Per tant, Esquerra està sabent treure rendiment d'una situació política molt complicada després del pacte Mas-Zapatero a La Moncloa. La imatge d'unitat és clara. Les pressions dels seus socis al tripartit (PSC i ICV-EUiA), del PSOE i de CiU han tingut un efecte contrari al pretès. Lluny de provocar esquerdes internes i tremolor de cames, han aconseguit tancar files al voltant del rebuig a la retallada estatutària. No cal dir que l'exitosa manifestació sobiranista del 18-F va ser un punt d'inflexió, i els republicans han sabut sortir-ne reforçats. D'això, algú que havia volgut silenciar i boicotejar la convocatòria del "Som una nació i tenim dret de decidir", ha intentat dir que era un "apropiament indegut" per part dels republicans, els únics que, per cert, donaven suport a la convocatòria.

Ningú sap com acabarà tot plegat, perquè la política del país es mou a un ritme trepidant i amb respostes a voltes imprevisibles. Però la veritat és que cal desdramatitzar i relativitzar les coses. ERC votarà "no" al Congrés dels Diputats [el blocaire de les JERC Daniel Casanovasanalitza el cobriment dels mitjans aquest diumenge], tot i haver aprovat en la Comissió Constitucional bona part dels títols i articles del nou Estatut. L'estratègia de Josep-Lluís Carod i Joan Puigcercós és donar-li la volta mediàtica a aquest vot negatiu, i presentar-lo com un "no" que respon a la coherència política i la fidelitat a l'Estatut aprovat el 30 de setembre al Parlament de Catalunya amb el 90% del suport dels diputats. D'alguna manera, és com si Esquerra pogués acabar culpant la resta de forces (les del "sí") de traïció a l'Estatut, i submissió a l'Estatutet.

Esquerra, que aquest dia 19 celebrava el 75è aniversari de la seva fundació [el jove blocaire republicà Joan Safontrepassa la història], aposta per un discurs contundent i compromès, compatible amb la idea d'utilitat que Puigcercós sosté en el bloc oficial del partit. Tot plegat, ho fa sota el paraigua del president de la Generalitat, Pasqual Maragall, que després de carregar-se el pacte Mas-Zapatero, ha segellat la relació amb Carod, encara que sigui com a recompensa per la forçosa sortida del líder republicà del Govern per l'entrevista amb ETA a Perpinyà. És com si el temps hagués reconciliat Maragall i Carod, tots dos víctimes de les pressions més despiatades del PSOE i de Zapatero. Dues víctimes de la intromissió del carrer Ferraz en la política catalana que tenen un adversari electoral comú anomenat Artur Mas.

Em comença a preocupar que la maragallada es vinculi a bogeria, com subtilment intenta fer el periodista Jordi Barbeta en la seva columna d'aquest diumenge. Quan Maragall, que dimecres en el seu bloc defensava "nació" i competències, contra el discurs oficial del PSC, hi ha gent que posa el crit al cel. Em sobta que qui es queixi sigui un partit com Convergència, i que el seu portaveu, Felip Puig, reclami que "algú" calli la boca del President. Molt contradictori que un polític sobiranista devaluï la figura institucional del President de la Generalitat, fent jocs de paraules que conviden a la suspicàcia, i que reclami la intervenció d'"algú" que estigui per sobre de Maragall. Ho demana CiU, que sempre ha criticat el PSC pel seu sucursalisme respecte el PSOE, i ha atacat Maragall per la seva suposada entrega als desitjos del president espanyol a qui ara la federació nacionalista apuntala i amb qui pacta.

La rocambolesca política catalana ens situa ERC i Maragall junts, en una circumstancial trinxera. Tots dos voldrien votar "sí" en el referèndum. De fet, la cohesió del tripartit ho requeriria, segons qualsevol manual del bon governant. Però volen i dolen. Els republicans, amb les mans ben lliures, com han demostrat aquest cap de setmana. El President, fent aquells equilibris als quals ja ens té tant acostumats. Amb aquella manera que té de dir les coses, amb els matisos i les interpretacions que provoca. Irritant propis i estranys. Descol·locant Nicaragua, Còrsega, Ciutat i Ferraz inclòs. Provocant aquella complicitat desitjada a Villarroel. El President és així. Friso per llegir la següent anotació en el seu bloc.

El conseller Carretero irrita el PSC, i als blocs d'Iceta i Bassas em remeto

Qui també és molt peculiar, molt seu, és el conseller de Governació, el republicà Joan Carretero, l'autèntic terratrèmol polític del cap de setmana per aquesta entrevista a La Vanguardia. No té pèrdua. Carretero ha tocat el gran "tabú", que es diu José Luis Rodríguez Zapatero. Per molt que les enquestes li concedeixin una valoració més alta a Catalunya que la mitjana estatal, per molt que el PSC hagi lligat el seu futur al de ZP, i pretengui fer el mateix amb el futur de Catalunya, com si s'una crossa monclovita es tractés, a ERC prolifera una sensació de cabreig important amb el president espanyol. El tarannà mediàtic i el somriure profident no són compatibles amb els incompliments electorals i les retallades, a ulls republicans. I Carretero ha disparat contra l'intocable. Només cal veure les reaccions dels blocaires socialistes per entendre-ho. Carretero ha tret de polleguera blocaires del PSC com el mismíssim Miquel Iceta [que qualifica d'inacceptable el discurs del conseller de Governació] o el tinent d'alcalde de Mataró Ramon Bassas [que titlla de bajanades les paraules de Carretero, a qui compara amb José María Aznar], entre d'altres. Ja m'agradia trobar reaccions enèrgiques, i respectables com aquestes, per part dels socialistes quan l'oposició o el ministre José Bono ataquen el President Maragall. O és que el PSC només surt en defensa de Zapatero?

El programa "L'internauta" i els confidencials polítics

Dissabte vaig participar en el programa de Catalunya Ràdio L'internauta [aquí teniu el programa en mp3, i també l'anotació en el bloc de Joan Jofra]. Un dels temes que vam tractar, de passada, en aquest mític programa radiofònic que dirigeix Vicent Partal és el dels blocs confidencials polítics, molt lligats alguns d'ells als partits. He descobert un de nou, El mentidero, que tot i estar escrit íntegrament en castellà només tracta de política catalana. Necessitaré uns dies per acabar de formar-me una opinió i sospitar de quines sigles hi poden ser al darrere. En tot cas, són generosos amb els enllaços, ja que hi tenen la resta de blocs confidencials polítics que venim llegint des de fa temps. Precisament aquest cap de setmana, l'encara fresc Busot s'ha autoproclamat líder, per davant dels més veterants Tumbuctú [que m'ha retirat dels seus enllaços, però al qual agraeixo que m'hagi "recomanat" fins ara] i La Santa Espina. No voldria acabar sense esmentar l'aparició d'un modest portal de blocs polítics anomenat Oasi català, que ja he incorporat als meus enllaços.