Ja som en campanya
Ja hi som. Tret de sortida a la campanya electoral. Aquest referèndum serà una mena de primàries de les eleccions al Parlament de Catalunya (avançades o quan toquin). Un plebiscit per avaluar les estratègies, ben divergents, d'ERC i CiU. Diuen que serà el 18 de juny. De moment, aquest dimarts ja s'ha creat una comissió per supervisar el referèndum, per encàrrec del President Pasqual Maragall, que ha fet una declaració institucional poc després que la Comissió Constitucional aprovés el text de la reforma estatutària, que es votarà en el ple del Congrés dels Diputats el dia 30.
Aquest 21 de març ha estat el dia de la foto col·lectiva, del retrat a la porta del Congrés. Diputats del quadripartit [com el blocaire Miquel Iceta, que ho explica, i la diputada Lourdes Muñoztambé], amb el president de la Comissió Constitucional, Alfonso Guerra, al davant, flanquejats pels lleons de la carrera de San Jerónimo. A les imatges de televisió, hem percebut un to molt cordial entre Josep-Lluís Carod i Artur Mas, com si allò del quadripartit (amb Joan Saura i Manuela de Madre) encara fos vigent. Però és un miratge, perquè la realitat és que Esquerra ha votat que no. Com no podia ser de cap altra manera. La coherència, i les bases, imposen. Però fins a l'últim minut de partit, PSOE i La Moncloa, i el PSC a través del President intenten empènyer els republicans cap al sí. De fet, Maragall ha demanat una cimera quadripartita amb José Luis Rodríguez Zapatero, l'intocable. Ja veurem.
Aquest ha estat un dimarts primaveral. I la primavera, la sang altera. Carod ha reconegut que Esquerra experimenta una barreja de corasón loco (el cap em diu una cosa i el cor, una altra) i d'eufòria primaveral, i més havent sortit victoriosa de la crisi anomenada "cas Carretero" o "amb-Zapatero-no-us-hi-poseu". Carod no és Macià. No presideix la Generalitat, per exemple. Encara que Maragall [gens enfadat, segons Busot] intenti conduir l'actual Esquerra cap a un sí crític, adduint referències històriques i citant l'avi Macià, el no dels republicans difícilment pot desembocar en un sí. Ni tant sols en abstenció, perquè l'abstenció no té ni pare ni mare, i aquí no es tracta d'anar fent criatures i després no poder-les reconèixer legalment.
L'única manera de ser responsable, amb totes les conseqüències, és erigir la bandera del no o apostar per una campanya imaginativa de vot tècnicament nul però políticament compromès amb l'Estatut del 30-S. L'única manera que té ERC d'intentar reconèixer la paternitat de la criatura concebuda aquell 30 de setembre de 2005 al parc de la Ciutadella, en seu parlamentària, amb la comoditat de la catifa vermella, és fer campanya amb butlletes que visualitzin molt clarament el suport a les tesis del partit dels 75 anys, ara que les espelmes d'aniversari encara treuen fum. Una campanya que permeti a ERC objectivar el suport popular contra les retallades, la pressió d'Estat i la precipitació del pacteMas-Zapatero.
Anar per aquesta via té riscos. Perquè l'endemà mateix d'un referèndum que no provocarà cues als col·legis electorals, i més si fa bo el 18 de juny, pot deixar molt en evidència PSC i CiU. Els socialistes, perquè els serà molt difícil tocar el pitu perquè la seva gent menys implicada en el fet nacional vagin a votar. Seran els més polititzats i, d'aquests, els més catalanistes, els que faran cas de la campanya que ja s'està dissenyant.
En el cas de CiU, tres quarts del mateix. Les seves bases més sobiranistes no hi aniran, i si ho fan serà amb el nas tapat. L'electorat menys fidel a la federació nacionalista no serà disciplinat. Vosaltres coneixeu algú que parli meravelles de l'Estatut aprovat ahir en la Comissió Constitucional? Jo no.
Per tant, si el referèndum aconsegueix que hi vagi a votar més del 50% del cens, ja serà un èxit. I llavors caldrà veure quin pes té l'expressió de l'electorat insatisfet amb tanta retallada i encaix constitucional. Aquest dimarts ens ha quedat molt clar -Joaquim Nadal dixit-, que això del tripartit té vida fins al referèndum, i després Déu dirà. Per tant, un dels riscos que assumeix ERC és, per voler mantenir la coherència, assistir a un fracàs del Tinell, a la jubilació política de Pasqual Maragall i a la certificació de la sociovergència que tranquil·litza els inquil·lins de La Moncloa i permet mantenir l'status quo en què vivim des de les primeres eleccions democràtiques: el repartimet de poder PSC-CiU.
Però ara que ja ens hem acostumat a l'exitació diària d'aquest tripartit i no recordem l'avorrida normalitat dels governs de Jordi Pujol, de què hem de tenir por?