El gran dia que hauria pogut ser

El president del Congrés dels Diputats, Manuel Marín, el conciliador, va obrir ahir la sessió d'aprovació de l'Estatut de Catalunya prenent les paraules del cantautor català Joan Manuel Serrat"Hoy puede ser un gran día". No vaig tenir la sensació que ahir fos un gran dia, almenys per a mi i el meu entorn. Quan anava pel carrer no vaig saber veure ningú que mirés la retransmissió en directe del ple. Ningú m'ho va comentar, que al Congrés s'estava aprovant l'Estatut. Només a la feina, hi havia companys pendents del televisor. Com a molt, els oïents de les emissores de ràdio que van retransmetre-ho deurien seguir les intervencions parlamentàries. La il·lusió i l'eufòria del 30 de setembre al Parlament de Catalunya poc tenien a veure amb el guió previsible d'ahir, símptoma evident d'una desafecció col·lectiva.

Una desafecció provocada per l'esgotament dels dos anys de debat polític, amb boicots, crispació i picabaralles incloses. Una desafecció provocada per la rebaixa d'un llistó que el quadripartit havia aixecat fins allà on CiU va poder-ho fer, fregant els límits de la constitucionalitat. La foto del 30 de setembre, que se la va endur Artur Mas, festejat ahir, enmig d'un ambient d'enorme satisfacció al Parlament, contrasta amb la foto del 30 de març [una sessió amb dos blocs d'El Mundo en directe, un de la reconvertida tecnològicament Victoria Prego i l'altre de Pilar Portero, i amb anotació des de l'escó de la diputada socialista Lourdes Muñoz].

La foto del 30-M és més trista, més ensopida. Els protagonistes, tal i com preveia el repartiment de papers dissenyat fa mesos, van ser un Pasqual Maragalldespistat i poc content, i un José Luis Rodríguez Zapatero que va menysprear l'Estatut arribant tres hores tard, tancant-se amb el President de la Generalitat mentre el ple i els discursos estaven en marxa i molt pendent que quedés clara l'esporgada feta. La foto del 30-M no suporta la comparació respecte la del 30-S, amb la prèvia del 29-S.

Ahir va ser un gran dia per al PSOE, i per als socialistes [com el blocaireMiquel Iceta] en general. La carpeta catalana ja va camí de l'arxiu. Està desapareixent de l'agenda política, en detriment de la pacificació a Euskadi. Ni tràmit al Senat ni res de res. Això va com una moto en una única direcció que és el referèndum. Potser Zapatero va posar les coses clares a Maragall, durant la trobada que van mantenir a soles al Congrés. La cara del President era de serietat, mentre Zapatero lluia, com no, el seu habitual somriure profident, a la sortida de la reunió. Mireu, si no, la portada [en pdf] d'El País.

Aquest Estatut que el diputat del PP Daniel Sirera troba rupturista amb Espanya, provoca una enorme insatisfacció entre els independentistes, la qual cosa demostra que el "no" del PP i d'ERC estan a les antípodes i no són pas un rebuig de coincidència, sinó d'evident divergència.

Una divergènmcia que es nota en les formes, perquè el "no" del PP de Mariano Rajoy va acompanyat d'una tensió política calculada (deu ser la torna de la calma basca) i imposada pels sectors més radicals, és a dir, aznaristes, del carrer Génova. En canvi, el "no" d'Esquerra va acompanyat d'un reclam de paternitat compartida del fill anomenat Estatut del 2006, i d'una cordialitat i serenitat que confirma que el cor demana una cosa i el cap, una altra.

En l'anàlisi racional de la qüestió hi deu influir, molt fortament, la necessitat de cohesionar i blindar un govern tripartit que dia sí dia també s'autodestrueix sense pietat ni miraments. Anit, al debat de TV3 conduït per Mònica Terribas es va evidenciar l'intent (postís?) de Joan Saura i Joan Puigcercós per refer ponts, malgrat l'episodi dels últims dies [que el blocaire republicà Joan Safont titlla de "pim, pam, pum" i el seu cap de files Pere Aragonès ho atribueix a la guerra bruta], en què ICV i ERC s'han llençat els plats pel cap davant l'atònita i interessada mirada d'una oposició i d'un PSC que riuen per no plorar.

Res no ha canviat, després de l'aprovació al Congrés. L'únic efecte destacable del 189-sí-154-no-i-2-abstenció d'ahir és que, encara que sigui per un dia, ha tingut un efecte digestiu, com si d'un orujo es tractés, amb el cas Xavier Vendrell i el cas Tornos. Les dimensions d'un i altre són diferents, però el tractament mediàtic també. Sobta la discreció que ha envoltat la dimissió del president del Consell Consultiu, Joaquín Tornos, càrrec proposat pel PSC.

El Col·legi de Periodistes no surt del túnel

Si la política catalana ens ofereix ensurts diaris, la professió periodística tampoc es queda curta. L'exdirector de La Vanguardia Lluís Foix, blocaire veterà, s'ha retirat aquest dijous i ha deixat més oberta que mai la ferida sagnant al Col·legi de Periodistes de Catalunya. La reaparició del fantasma de Montserrat Minobis, el mateix que va situar la qualitat i les audiències de Catalunya Ràdio i les altres emissores de la CCRTV a l'alçada del betum, hi ha tingut molt a veure, en el fracàs de l'operació de consens entre els partidaris deSebastià Serrano i els dePilar Antillach que era la candidatura de Foix.