El sobiranisme, més dividit que mai: no, nul o en blanc

Més desconcert. Neix una nova plataforma que aposta pel vot nul amb el lema Vota som una nació, amb la intenció d'influir en ERC perquè abandoni la idea del vot en blanc. Josep-Lluís Carod-Rovira ja s'ha desmarcat del no. Però mentre el president d'ERC rebutjava el no, la federació de l'Alt Pirineu del seu partit, que territorialment és un hortet de l'exconseller Joan Carretero, l'heroi màrtir, es pronunciava obertament pel no i feia un pas més: demanar la sortida del Govern i la convocatòria d'eleccions anticipades. "I què, si es coincideix amb el PP en el referèndum?", diuen els de Carretero. També hi va haver coincidència amb Aznar i Le Pen en el no a la Constitució Europea, i aquí estem.

La direcció d'Esquerra pretén arrossegar les seves bases i l'electorat a postures allunyades del sí i del no. Torna l'equidistància republicana! "Ni sí ni no, sinó tot el contrari", que deia aquell. Descartada l'abstenció, i ara comença a caure en desgràcia el vot en blanc per la pressió (segurament modesta) de la nova plataforma. El vot nul, coincident amb alguns sectors independentistes aliens a ERC, és equidistant entre el sí i el no, però té una connotació de batasunització, d'invalidesa i d'il·legalitat que no sé si la societat catalana està disposada a secundar d'una manera mínimament digna. És el no un vot còmode per a aquests sectors? Tampoc ho sé.

Hi ha veus destacades i influents que aquest dilluns ja s'han despenjat clarament a favor del no. Em refereixo al sociòleg Salvador Cardús, que amb aquest article a Tribuna Catalana, llença un repte a Esquerra: "La pregunta, en tot cas, és aquesta: senyors i senyores d'ERC: i ara, què? Només la resposta a aquesta resposta pot fer el vot negatiu, a més de coherent, fort i digne. O sigui, el pot fer valuós políticament."

En aquesta línia, també us recomano la lectura del Mail Obert Sabrem dir no? de Julià de Jodar a VilaWeb. Ahir, un amic nacionalista, votant de CiU i a les últimes eleccions d'ERC, em defensava amb fermesa el vot negatiu a aquest Estatut. "Si realment aquest és un mal Estatut i una hipoteca per a properes generacions, per què evitar la pulcritud d'un vot negatiu? Volem realment tombar l'Estatut i fer veure que els catalans n'estem tips de la lògica estatutària del 1979? Doncs per què escudar-nos en el vot nul si el que volem és expressar el nostre rebuig?" L'amic, sobiranista de cap a peus, anava més enllà i criticava l'ambigüitat i la "falta de maduresa" de la direcció republicana. "Si CiU estigués al Govern, votaria sí perquè hi vota estant a l'oposició. Però podem dir el mateix del tripartit? Què faria ERC si estigués a l'oposició, en aquest referèndum?"

A part de la federació republicana de l'Alt Pirineu, he rebut una carta per correu electrònic del militant d'ERC Víctor Alvarez, de Blanes. Lluny al Pirineu, des de la Costa Brava, aquest militant reclama a la direcció del seu partit que demani el no. "Estic sentint les últimes notícies sobre la qüestió estatutària amb desconcert i una certa dosi de patiment personal", admet Alvarez, que aspira a una victòria del no el 18 de juny.

La complexitat d'Esquerra és aquesta. Sovint la direcció va per un costat i les bases, per un altre. Gestionar aquest assemblearisme intern, en temps de complicats equilibris (interessos de país, govern i partit) i contextos adversos (el pacte Mas-Zapatero), no és feina fàcil. És per això que alguns dirigents republicans són partidaris de no mullar-se i aferrar-se a l'anomenada "llibertat de vot". Seria un error. Estarem pendents de saber què decidirà ERC en l'executiva de dijous.

Aquest debat polític es produeix el dia que el Senat comença el debat de l'Estatut. Un Estatut que el PSC compara amb el del 1979 per destacar-hi les virtuts. Una manera de lluir, després d'haver batut el rècord en presentació d'esmenes al propi text aprovat. Recordeu que els socialistes catalans [que cínicament reclamen ara a Artur Mas que es comprometi a no pactar amb ERC] van esmenar l'Estatut l'endemà mateix d'haver-lo aprovat al Parlament de Catalunya. La qüestió és que el Senat serà un tràmit sense cap mena de valor polític, ja que s'evita el veto del PP i els partits que el van aprovar no hi incorporaran cap millora.

Torna el debat sobre la gestió de l'aeroport del Prat, no sé si a l'estil de cortina de fum. En tot cas, algú em va dir el comentari d'un nacionalista basc al respecte: "Nosotros no aprobamos un Estatuto por Sondika." Una manera de dir que l'aeroport, el del Prat o el de Bilbao, no justifica el canvi de vot en una llei fonamental com l'Estatut, el català o el basc.

Ressaca de la crisi de govern

La crisi de govern, que l'oposició presenta com una "crisi del Govern", encara cueja. El malestar que Joan Saura pretén traslladar a l'opinió pública per la injustícia comesa amb Salvador Milà, el conseller menys defensat fins el dia que el van fer caure (llavors sí que tot eren elogis al titular de Medi Ambient!), genera un precedent. Potser serà l'ocasió que ICV necessitava per marcar distàncies amb el PSC i el President Pasqual Maragall, en un intent de treure's l'etiqueta despectiva de palanganeros. S'entreveu un abans i després, en les relacions massa estretes entre els socialistes i els ecosocialistes.

De la mateixa manera que Imma Mayol intenta desmarcar-se de Joan Clos, el seu marit Joan Saura és incapaç de distanciar-se de Maragall. Serà la remodelació de govern el motiu de l'operació Distingueix-te-o-et-fotaran-els-vots? Al temps.

Vendrell té substitut: un home de Carretero

Vaig escriure"A Carretero muerto, Vendrell puesto!", en referència a la confessió del nou titular de Governació, que, seguint les passes del seu predecessor, va dir que l'Estatut havia estat "una presa de pèl" del govern de Zapatero. Vés amb compte, Xavier Vendrell. Zapatero és intocable! També em preguntava qui faria de Vendrell a Presidència, com a secretari general del conseller primer Josep Bargalló.

L'home triat és l'actual secretari general de Governació i Administracions Públiques, Ramon Canal, que era número dos de Carretero a la conselleria i amic personal de l'ara metge de Puigcerdà. M'expliquen que Canal està tècnicament molt ben preparat, que és dels millors alts càrrecs que els republicans havien col·locat al Govern. Però caldrà veure fins a quin punt pot compensar l'absència d'un animal polític com Vendrell, impetuós secretari d'Organització i Finances d'ERC. Si Canal no accentua el perfil polític es notarà massa la baixa de Vendrell, i això donarà molt de camp per córrer a l'entorn maragallista, amb Ernest Maragall (molt temut per Esquerra) al capdavant. Que la vacant de Vendrell l'ocupi un amic de Carretero pot ser llegit com un gest cap a l'exconseller...

Joan Clos mou el govern municipal

La marxa de l'històric Ferran Mascarell de l'Ajuntament de Barcelona, per ocupar la cadira de la controvertida Caterina Mieras, elogiada pel PSC un cop morta políticament, ha obligat l'alcalde Clos a moure peces al consistori. Jordi Hereu i Carles Martífaran de Mascarell. El primer, com a portaveu del govern tripartit, amb el vist-i-plau dels socis ecosocialistes i republicans. El segon, com a regidor de Cultura. La cartera de Seguretat Ciutadana passarà a mans del nou edil, Ferran Julián.

Els noms d'Hereu i Martí eren els que més sonaven fa mesos, quan el futur del Clos post-Fòrum era fosc i incert. Com que Zapatero no se l'ha endut a fer de ministre, a l'alcalde de Barcelona i al PSC que dirigeix el diputat i blocaireJoan Ferran no els queda més remei que tirar milles fins al final del mandat. Ara, però, Ferran ha imposat els perfils de l'aparell (Hereu i Martí) per davant de les preferències de l'alcalde. Però a ningú se li escapa que Clos no està en condicions d'exigir ni fer-se fort, oi?

El .cat del PSC

El company Albert Segura publicava diumenge a El Punt aquest reportatge, en què destaca que el PSC ha perdut la cursa pel domini a Internet .cat. Ahir, però, Miquel Iceta, blocaire de referència, reaccionava amb el domini iceta.cat. Coincidència?

Salvador Sostres pregunta si Maragall és alcohòlic

No ho havia comentat, però fa dies que Salvador Sostres té web pròpia. És una mena de bloc, que permet comentaris dels lectors. Sostres és articulista del diari Avui (Godó, Planeta i Generalitat, entre d'altres), excontertulià de Crónicas marcianas amb Xavier Sardà i exopinador a e-notícies. Ahir va penjar un escrit que està al límit dels límits. Es pregunta si el President de Catalunya és alcohòlic. El to és molt desagradable. El fons, encara més. Repugnant, diria jo.

Els maresmencs Baron i Soy parlen del Govern

És curiós. Al socialista Joan Antoni Baron, alcalde de Mataró i blocaire persistent des de fa pocs mesos, li sap greu que la crisi de govern i el nomenament de Vendrell eclipsi la resta de membres del Consell Executiu. Baron, pessimista amb el Govern. En canvi, al republicà Antoni Soy, alcalde d'Argentona i blocaire menys persistent però més veterà que Baron, els canvis imposats per Maragall i pactats in extremis amb els socis del tripartit li sap veure una lectura encoratjadora i optimista.

És com si Baron i Soy s'haguessin intercanviat els papers, ja que el socialista està decebut mentre el republicà està content. Malgrat tot.