El català fracassa a Europa gràcies a Vidal-Quadras

Zapatero va desaprofitar ahir una oportunitat d'or per sortir de l'armari com a culé. No volien un equip "espanyol" a la final europea? Qui s'hauria escandalitzat, Ebre enllà, de la presència del mandatari espanyol a la llotja del Camp Nou? Els assessors li deuen desaconsellar que mostri els colors blau i grana en públic. I més, amb les desgràcies del Real Madrid. [D'altres que no hi haurien de ser davant del televisor perquè tenien feina, hi eren sense cap vergonya.]

Els èxits europeus del Barça contrasten amb els fracassos del català a Europa. Superar el Milà en semifinals de la Champions ha coincidit amb una derrota per 7-6 al Parlament Europeu, que va rebutjar ahir que els ciutadans utilitzin el català per dirigir-se a aquesta institució. S'escuden en una coherència perversa. "Si el català no es pot fer servir al Congrés, què reclamen els catalans aquí?" Gràcies a Aleix Vidal-Quadras, el català no és vàlid per relacionar-se oficialment amb el Parlament Europeu. Un Vidal-Quadras que veu Espanya embogida.

No ha trigat gaire a reaccionar el nou blocaireRaül Romeva, eurodiputat d'ICV, que acusa el PP d'agafar la bandera del no al català a Europa. En canvi, l'eurodiputat de CiU Ignasi Guardans no ha fet cap anotació al respecte en el seu bloc, perquè s'ha quedat encallat en les misèries d'ERC. L'eurodiputada del PSC Maria Badia ha criticat l'entrebanc europeu del català a través d'una nota de premsa.

Executiva maratoniana d'Esquerra

La reunió d'avui l'executiva dels republicans en què han de decidir quin vot demanaran en el referèndum de l'Estatut del 18 de juny serà maratoniana. Res de compareixença davant dels mitjans abans d'anar a dinar. No serà fins a les 5 de la tarda que, com a molt aviat, sortiran a anunciar el desenllanç d'un debat intern que es preveu dur. Les JERC van avançar ahir que aposten pel «no» a l'Estatut, en la línia del que defensen les bases i organitzacions territorials d'ERC.

Els últims dies, segurament amb l'horitzó de la continuïtat del tripartit més escampat, havent superat la crisi de govern, s'han multiplicat les veus a favor d'un «no» sobiranista. Fins fa poc, algun d'aquests opinadors es conformava amb un vot en blanc o nul com a fórmula perquè ERC es diferenciés dels seus socis de govern sense trencar el tripartit i, en conseqüència, perdre les poltrones.

Ara que ja saben que ERC les té totes, proliferen aquells que legítimament defensen la puresa. No els critico. Només constato que setmanes enrere, no era tan fàcil cercar reflexions íntegres i valentes com les d'aquests últims dies. I no em refereixo, precisament, al Mail Obert d'ahir de Vicent Partal, que té un full de serveis contrastat. Partal sosté que encara tenim temps. Jo crec que Esquerra ha deixat passar massa temps fins posicionar-se, i això ha estat letal. Quan no era l'angina de pit del president del seu partit, Josep-Lluís Carod-Rovira, era el casJoan Carretero o l'escàndol que esquitxavaXavier Vendrell, per no tornar a la remodelació del Govern promoguda per Pasqual Maragall i les seves ferides, o incloure-hi l'alto el foc permanent d'ETA. Massa accidents polítics per entremig com per tenir el cap clar i el temps suficient per arrossegar les bases i l'electorat cap a la posició que haguessin cregut més adient.

A veure què decideix avui la direcció d'ERC, però els últims imputs que arribaven és que el «no» guanyava força, en detriment d'una campanya pel vot nul positivitzat -"Sí a l'Estatut del Parlament de Catalunya" o "Som una Nació", per exempleque a redòs de l'onada sobiranista del 18-F havia tingut moltes adhesions entre els republicans. [Aquí teniu anotacions recents dels blocaires d'ERC Antoni Soy, que s'ho pregunta, i del recentment incorporat a la xarxa Jaume Planas, que es manté en el «no».]

Per cert, ahir preguntava qui seria el guapo que aniria a convèncer els militants de l'Alt Pirineu, el feu del caigut Carretero, un metge en vies de reincorporació. L'afortunat és el diputat al Parlament Uriel Bertran, exlíder de les JERC.

La veracitat d'Internet i la blogosfera política

El Centre d'EstudisJordi Pujol difón, precisament via Internet, aquest article d'Ignasi Planas sobre la veracitat de la xarxa. "Internet pot oferir un món virtual que atorgui aparença de veracitat a una realitat que existeix només en el nostre desig."

D'altra banda, viaRamon Bassas, tinent d'alcalde socialista de Mataró, m'arriba aquesta entrada del bloc de la diputada del PSC al Congrés Lourdes Muñoz, que es va fer famosa com a blocaire arran d'obrir-lo expressament per explicar l'experiència viscuda en una Nova Orleans arrassada per l'huracà Katrina. Muñoz hi ha agafat el to, i ha estat la política encarregada de presentar el llibreLa blogosfera hispana: pioneros de la cultura digital.

Els germans Nadal

No voldria imaginar-me un dinar en què el portaveu del Govern, el conseller Joaquim Nadal, convoqués el director d'El Periódico per queixar-se de vés a saber quin tractament o línia editorial del diari. Bàsicament perquè la queixa l'hauria de formular al seu germà Rafael, que serà el substitut d'Antonio Franco. D'acord que aquest país és petit, però tant?

Del relleu a la capçalera més llegida del Principat (almenys fins a la irrupció dels gratuïts) escrivia el periodista blocaireJuan Varela, que va passar per aquella redacció a les ordres de Franco, en un despatx al costat de Rafael Nadal.

El Busot seria el contrapunt, la visió més àcida, ja que especula amb la sortida de Franco com a víctima de la remodelació de Govern de Maragall. En canvi, Tribuna Catalana interpreta l'accés del germà periodista dels Nadal a la direcció del diari com un gol del cap de comunicació de Maragall, el també gironí Jordi Mercader. Que la relació d'El Periódico amb Esquerra és dolenta no és cap secret, especialment després del cas Vendrell, en què el diari de Franco s'ha destacat molt críticament. Però tampoc es pot dir que Maragall i el seu entorn estiguin massa satisfets del tractament que el diari els dispensa habitualment. Les últimes maragallades han disparat les crítiques de Franco i del diari que ha dirigit durant un quart de segle cap al President. Tot plegat, massa complicat.