La revolta democràtica que proposa Esquerra
De la necessitat, fer-ne virtut. Esquerra s'ha aplicat la dita. Després de totes les adversitats polítiques (i alguna de personal) amb la reforma de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, els republicans tenien un marge de maniobra reduït. Menyspreats i traïts per Zapatero i Mas la tarda-vespre-nit del 21 de gener de 2006 a La Moncloa, tastaven la decepció, indignació, malestar i ràbia pel resultat més amarg de les aliances amb els socialistes espanyols i catalans i les complicitats reivindicatives amb els nacionalistes catalans. Tot s'ensorrava. El sostre ambiciós de l'Estatut aprovat el 30 de setembre de 2005 al Parlament de Catalunya, amb el suport del 90% dels diputats, s'enfonsava. Ni finançament, ni competències, ni nació. El somni d'un Estat plurinacional i federalista s'esfumava i tornàvem al malson del pactisme català de tota la vida i a la retallada constant del poder centralista.
Un cop superada la patacada, i després d'un reguitzell de crisis, escàndols i pressions de tota mena cap a la direcció dels republicans, en el pitjor context polític possible, amb aquesta Catalunya convulsa i desconeguda en què vivim, resulta que arriba l'hora de la veritat: sí, no, blanc, nul o abstenció. Vostè tria. Els partidaris d'aquest Estatut (esplèndid i meravellós, segons ells) tenen el vot decidit, anunciat i amb campanyes publicitàries en curs per fer-lo triomfar. El propòsit del PSOE, el PSC, CiU i ICV-EA -a més del PNB i el BNG, malgrat alguna suau discrepància internaés que el "sí" superi el 50% en el referèndum del 18 de juny. L'operació, coordinada políticament entre socialistes i nacionalistes, està en la fase de llençament. Les enquestes publicades les últimes setmanes formen part del clàssic pre-escalfament. La gent, esgotada de l'Estatut, i confosa per les anades i vingudes del Govern, necessita incentius mediàtics i publicitaris per arrossegar-se fins a l'urna. La sociovergència, amb tots els seus resorts, treballa en favor d'un "sí" que requereix preocupantment de massa incentius aliens al que seria una simple lectura del text aprovat el 30 de març de 2006 al Congrés dels Diputats [aquí teniu el pdf].
Ahir, després de moltes especulacions i estira-i-arronses en l'àmbit del sobiranisme, li tocava triar a la direcció d'ERC. Sí, no, blanc, nul o abstenció. I llavors és quan els republicans fan allò que més indigna i desconcerta als que pontifiquen què és i què no és políticament correcte, què s'hi val i què no. Esquerra opta "preferentment" pel vot nul, sense desligitimar el no i el blanc. Aquestes dues últimes opcions són les úniques que poden frenar la victòria del sí. Si la suma del no i dels blancs supera el sí, l'Estatut es tomba. Encara que la participació sigui inferior al 50%, tant li fa. En canvi, el vot nul no és vàlid en l'escrutini. Es compta, però en cap cas disposa de percentatge de vots respecte els vàlids emesos. Per tant, qui vulgui realment fer fracassar l'Estatut que voti no o blanc (sense papereta). Qui vulgui emetre un missatge de rebuig, malestar i insatisfacció, té l'opció que proposa la direcció d'ERC. Ja està en marxa una campanya per difondre milions de paperetes amb el missatge "Sí a l'Estatut del Parlament. Som una Nació" (o similar) perquè aquells sobiranistes decebuts amb el resultat final del culebrot estatutari de dos anys puguin desmarcar-se mantenint l'equidistància entre el no i el sí i, al mateix temps, sense invalidar que guanyi un o l'altre.
Les primeres reaccions contra la resolució de la cúpula d'Esquerra no s'han fet esperar. I les que vindran. La sociovergència ha respost, ràpida i gairebé coordinada, a través de Montilla i Mas. Maragall no s'ha pas quedat curt i ja parla d'engany. El ministre troba que els socis republicans gràcies als quals el PSC manté el poder a gairebé totes les institucions del país són immadurs. Piqué i Bosch també s'han afegit a les veus crítiques amb la decisió d'ERC.
L'invent estrany amb què ERC ha sorprès la "gent d'ordre", la generació de la transició bàsicament, aquells que no conceben una certa irreverència democràtica, la capacitat de sorpresa o mobilització, és una nova amenaça. Tenen el fantasma del 18-F encara fresc a la memòria. Anit, Carod es preguntava amb la Terribas de què tenien por els partidaris del sí. Per què tant nerviosisme, si al capdavall el nul no compta i l'únic que fa és deixar jugar i competir els partidaris del sí i els del no. O fan teatre (Montilla és partidari del tripartit, malgrat tot, però tampoc se li ha de notar massa) o no estan gaire segurs.