Disciplina a l'exèrcit de les ingerències
Ha passat gairebé desapercebuda, enmig d'aquest cap de setmana llarg, la destitució del cap de l'exèrcit espanyol, el general José Antonio García González, a la foto, i la seva substitució pel general Carlos Villar, coincidint amb l'arribada al ministeri de Defensa de l'amic de José Luis Rodríguez Zapatero, l'exjutge José Antonio Alonso, que va rellevar fa uns dies l'inefable José Bono, que, per cert, ara es pot dedicar simplement a viure de rendes i cuidar caballs. La qüestió és que divendres, en el Consell de Ministres, es va efectuar el relleu del senyor García González, amb l'excusa que el perfil del seu substitut, el senyor Villar, era més apropiat de cara a un exèrcit en clau europea i tal i tal... Una justificació recurrent com qualsevol altra, perquè fins i tot El País titulava l'endemà, ahir dissabte, donant la interpretació que alguns sospitàvem: "Defensa cambia al jefe del Ejército para reforzar la disciplina tras el caso Mena".
Vét aquí la qüestió. "Fuentes gubernamentales admitieron que el objetivo es reforzar la disciplina y evitar nuevos casos Mena." La ingerència del tinent general José Mena Aguado durant la darrera Pasqua Militar, amb aquest discurs, contra la reforma de l'Estatut de Catalunya que s'estava negociant i aprovant aleshores, li va suposar el pas precipitat a la reserva. L'episodi Mena, del qual vaig escriure això, venia precedit per unes manifestacions del cap de l'Estat Major de la Defensa, Félix Sanz Roldán, en què advertia que "els militars defensen que Espanya segueixi sent indivisible". Aquesta injerència política del màxim responsable de l'exèrcit, però, no va suposar-li el pas a la reserva. Llavors el ministre era Bono, que en matèria patriòtica espanyola mai sabies si feia de bomber o de piròman en els despatxos dels caps que controlen eines inofensives com els tancs, els avions i l'armament, a part d'un bon grapat de militars professionalitzats, és clar.
Admiro la fermesa i eficàcia dels canvis del govern Zapatero, sincerament. Saben per què fan el canvi (per controlar les casernes), trien el millor moment (abans del pont madrileny de quatre o cinc dies), dominen el ressò mediàtic que tindrà (el ministre Alonso que no explica els motius, però uns mitjans afins que apunten a la hipotètica indisciplina militar), i guanyen autoritat en la resolució de cada crisi. [Inclús són àgils en recollir el relleu a la web, perquè si busques per García González ja et surt Villar.] Vaja, tot el contrari que el govern Maragall , que obre una crisi i no sap com tancar-la, i llavors es troba amb les sorpreses que es troba.
El 4 d'octubre de 2005 vaig escriure l'anotació Les tisores de Montilla i l'amenaça dels militars. El 14 de gener de 2006, escrivia A la caça d'Iu Forn, on trobareu un interessantíssim editorial de The Economist. La premsa internacional s'ha escandalitzat més per les reaccions predemocràtiques d'una part dels militars espanyols que no pas nosaltres mateixos.
Ara que ens convoquen a referèndum, va molt bé de recordar el soroll de sabres, togues i talonaris que marcava els dies en què la pressió demoscòpia inquietava Zapatero i, molt probablement, influia en el pacte final d'Artur Mas a La Moncloa. Potser, en perspectiva, entendrem millor tot plegat. Però d'aquí a votar sí, n'hi ha un bon tros.