Correctiu de les bases a la direcció d'Esquerra: s'imposa el no

Les bases republicanes han donat un correctiu a la direcció del partit per haver fet massa equilibris demanant "preferentment" el vot nul polític al referèndum [resolució de l'executiva de dijous en pdf]. Les dotze assemblees que Esquerra ha celebrat aquest dimarts al vespre pel Principat han estat un cop molt dur per a la cúpula, per la contundència del missatge expressat per la militància, que clama a crits pel no a l'Estatut. [Notícia a VilaWeb i Telenotícies.]

Els militants exigeixen claredat davant d'una convocatòria que mereix claredat: un referèndum és caixa o faixa. Els militants reclamen valentia després de setmanes i mesos d'haver estat atacats i pressionats per totes bandes. Començant pels socis del tripartit i acabant per la incisiva oposició de CiU. Tants retrets i tantes desqualificacions han tingut un efecte boomerang. El tripartit del sí (CiU, PSC i ICV) ha fracassat en el seu intent d'arrossegar els republicans cap a posicions proclius al vot favorable. Els ha sortit el tret per la culata.

El menyspreu dels últims dies ha fet vessar el got. I les bases han explotat i han tret pit. Covard, jo? Confús, jo? Inútil, jo? Ofensiu, jo? Infantil, jo? Immadur, jo? "Ja n'hi ha prou", han cridat els militants del territori. Un crit de guerra en dues direccions: externa i interna. De cara enfora, el no s'ha imposat aquest dimarts a Esquerra. I ara de què els acusaran? De voler mantenir les poltrones al Govern? "Doncs que se les confitin, les cadires i els cotxes oficials", afirmen les bases.

A veure si el PSC deixa d'anar de farol i fa el pas de trencar el tripartit i, a curt termini, propiciar que Artur Mas sigui el nou president de la Generalitat. Els socialistes, primer hauran de convèncer Pasqual Maragall d'aquest suïcidi polític. El seu personal i el de partit en general. Serà José Montilla el valent que donarà el toc de gràcia al PSC, certificant el sucursalisme amb el PSOE? Segons escrivia diumenge a El País Josep Ramoneda, no encara. Hi ha tripartit per temps, deia. Avui el retret cap a ERC, en la línia d'aquest del ministre socialista, serà que tenen el risc de confondre les bases amb l'electorat.

Amb la sacsejada d'aquest dimarts, la direcció d'Esquerra no pot seguir fent-se la sorda. No és sostenible, tampoc, la divisió entre famílies i bàndols. Josep-Lluís Carod i Joan Puigcercós paguen car el temps perdut durant els dos últims mesos. Malgrat la convalescència de tres setmanes de Carod i les crisis de Joan Carretero (per criticar Zapatero a La Vanguardia) i la més recent de Xavier Vendrell (per la carta financera), amb la remodelació del Govern posterior, algú havia de portar el timó del vaixell.

El primer toc d'alerta provenia de Carretero, el terratrèmol, l'heroi màrtir. El segon, i ben visible, l'oferien dijous passat les JERC. Els joves republicans que encapçala Pere Aragonès, blocaire, van marcar un punt d'inflexió. Fins al punt que les joventuts feien de partit gran, i el partit gran de joventuts. El món al revés. També és cert que el context mediàtic era cada cop més favorable al no. Setmanes enrere, quan Maragall [que avui anirà al Senat] encara no havia fet la remodelació de Govern i la continuïtat d'ERC perillava, els opinadors i analistes que ara advoquen pel no sense complexos tampoc n'estaven gaire segurs. No aixecaven la bandera del no. Ara sí.

Ahir va ser un dia important per als republicans, i possiblement per al desenllaç final del referèndum. El sí estatutari perilla més des d'ahir. Sobretot si els promotors del vot nul polític acaben de fer el salt i s'apunten al no, malgrat la coincidència amb el PP. El dia d'ahir començava amb una entrevista del setmanari El Temps a l'exconseller de Governació Joan Carretero, convertit en defensor a ultrança del no. El dia també arrencava amb el Mail Obert titulat Passos cap al no, de Vicent Partal, cridant a la mobilització contra l'Estatut aprovat el 30 de març de 2006 al Congrés dels Diputats [aquí el text en pdf].

Entre els blocaires republicans, aquesta nit he trobat les anotacions de Ramon Puig, àlies Carrascla, que s'enorgueix del no, i de Joan Safont, que s'inspira en Lluís Llach.

Per cert, aprofito per deixar constància de la incorporació d'un nou bloc de la federació nacionalista, del militant de CDC de Mataró Albert Geronès, que obre aquest espai de reflexió lliure i personal.

Ja que hi sóc, he trobat aquest escrit d'aniversari d'Antoni Balmón com a alcalde de Cornellà de Llobregat. Balmón és alcalde des de fa un parell d'anys, quan va rellevar un Montilla que va haver de deixar l'Ajuntament de Cornellà i la Diputació de Barcelona per anar a fer de ministre d'Indústria cridat per Zapatero. Balmón és dels alcaldes que té un bloc més digne, institucionalment parlant. I, a més, té el privilegi d'haver participat d'una prova pilot del PSC per conciliar la dedicació pública amb la vida familiar.