Montilla agafa el timó

El PSC ha aconseguit imposar-se a Pasqual Maragall, forçant el President a prendre "la decisió més dura de la meva vida política", segons ha confessat en la presa de possessió dels tres nous consellers, en referència a l'expulsió d'ERC del Govern i la ruptura del pacte catalanista i d'esquerres del Tinell. Xavier Sabaté i Carme Figueras són de l'aparell del partit, mentre que Josep Manuel del Pozo és un home de confiança de Joaquim Nadal, que veu reforçat el seu pes a l'executiu (malgrat ser "el conseller del Carmel") assumint el Departament de Presidència.

La imatge de Pasqual Maragall és la d'un President debilitat. Més que mai. El Govern "bipartit però monocolor", que té una vintena de projectes de llei sobre la taula, està en minoria al Parlament i necessitarà del bon humor dels republicans o de la complicitat interessada dels nacionalistes per evitar la paràlisi legislativa. Però el problema de Maragall no només és aquest. Això és una anècdota. El seu problema és que ha hagut de donar el seu braç a tòrcer, davant de la pressió i el poder del primer secretari del PSC i ministre d'Indústria, José Montilla.

Qualsevol programa radiofònic o televisiu d'humor presenta un Maragall sotmès a Montilla. Un cadàver polític davant de l'home fort del socialisme català i possible relleu com a candidat del PSC a la presidència de la Generalitat en els comicis anticipats que s'hauran de convocar abans d'acabar l'any. Però aquestes eleccions avançades no tenen data. Una incògnita que s'afegeix a la incerta voluntat política de Maragall, que s'ha proposat no respondre cap pregunta que li formulin sobre si opta o no opta a la reelecció. "Deixe'm-ho per després del referèndum", respon Maragall. "Qualsevol afiliat del PSC pot ser candidat", apunta un Montilla cada cop menys contemporitzador amb el President.

Maragall sol. Ni els seus el volen una legislatura més al Palau de la Generalitat. Esquerra i Iniciativa tampoc se n'amaguen, i confessen que un nou tripartit hauria de tenir una altre president al front. Ja n'hi ha prou, d'inestabilitat i genialitats poc genials. No cal dir que a CiU el nom de l'exalcalde de Barcelona provoca autèntica urticària, amb la qual cosa ni pacte d'esquerres versió segona ni acord sociovergent són el salvavides polític del President.

Així les coses, afrontem el mes que resta fins a la cita amb les urnes en un context de màxima crispació i confusió possibles. Un govern trencat i al ralentí, un president afeblit i una difícil correlació de forces i interessos. El PSC aposta pel sí per donar suport a Zapatero (PSOE), però necessita el suport de CiU, a l'oposició, tot i que aquesta desconfia de Maragall cada passa que fa. Quan mantenia ERC al Govern amb el rebuig dels independentistes a l'Estatut, Artur Mas reclamava l'expulsió. Quan van ser fora, reclamava l'anunci d'eleccions anticipades. Ara que Maragall ha dit que n'hi haurà, abans de finals d'any, CiU demana una data (a l'octubre millor que al novembre). Però si Maragall confessa que vol reeditar el tripartit catalanista i d'esquerres, Mas ho titlla de "presa de pèl". Com que Maragall no aclareix el seu futur, els nacionalistes també s'indignen perquè temen que el referèndum esdevingui un plebiscit presidencial: Maragall sí, Maragall no.

L'embolic polític, a ulls de la ciutadania, és monumental. La confusió està garantida. I el resultat del referèndum serà una sorpresa. El fantasma del referèndum de la Constitució Europea celebrat a França reapareix. El no fa setmanes que està mobilitzat. El sí, tot just ara comença a despertar a cop d'anunci i toc de pito. La recent anada d'Esquerra a l'oposició ha coincidit amb els preparatius d'una campanya que promet. No serà cap broma.

Aquest dilluns Josep Lluís Carod, que s'ha passat el cap de setmana acusant Zapatero de sentenciar a mort el tripartit català, ha comunicat l'agenda dels independentistes per a la campanya de l'Estatut. Trenta actes centrals i més de 300. Tot el personal del partit, amb exconsellers al capdavant, i la militància a disposició del rebuig estatutari. Esquerra ha volgut combinar el nervi contra les retallades a l'Estatut del Parlament amb una imatge de responsabilitat i seny en el traspàs de poders. D'entrada, no han imitat Joan Carretero ni Salvador Milà, i els sis consellers d'ERC cessats hi han assistit, a la presa de possessió del trio Figueras-Sabaté-Del Pozo.

Els que no les tenen totes són els comunistes, excomunistes, ecologistes i/o ecosocialistes d'ICV i d'EUiA. Joan Saura diu que la prova que la seva coalició discrepa de la crisi de Govern (la segona en 20 dies) és que no han volgut ocupar noves quotes de poder. Però hi ha dirigents d'ICV que pensen que s'han equivocat rebutjant la conselleria primera o l'entrada d'algun altre conseller ecosocialista. La majoria de mitjans han coincidit a presentar el nou executiu com un "govern monocolor", un govern entregat a l'aparell socialista. Per tant, ICV és vista com un satèl·lit dels socialistes, gairebé a qualsevol preu. Per acabar-ho d'adobar, Jordi Miralles, d'EUiA, afirma: "Les esquerres ens mereixem una segona oportunitat, per això és important no fer-nos mal en campanya."

La consigna és no atacar ERC més del compte. Una decisió tàctica o és que algú ha descobert que a dins de casa hi té més d'un militant insatisfet amb l'Estatut aprovat a les Corts espanyoles?

Més reaccions blocaires

En aquesta anotació trobareu gairebé totes les reaccions de la bloguesfera política catalana, des de fa més de deu dies, quan ERC va apostar pel no al referèndum de l'Estatut. He intentat recollir què deien els blocs del país durant un episodi tant intens i cabdal que ha inclòs la ruptura del tripartit, la convocatòria d'eleccions anticipades i, ara, una precampanya del referèndum molt calenta, amenitzada amb el futur incert de Maragall. Fins aquí he arribat, amb aquesta feina de formigueta. Espero que us hagi anat bé. No descarto repetir l'experiència en una altra ocasió.

Lluís Foix (La Vanguardia): La gente dirá la suya

Carles Puigdemont (Catalonia Today): Segur que volen que anem a votar?

Els Àngels Confidencial: Nadal president?

Busot: El nou director de El Periódico retira una enquesta 'on-line' perquè sortia malament per al PSC

Fent la viu viu: Hooliganisme sociata d'El Periódico

Fent la viu viu:El llegat dels deu consellers d'ERC

Garrofaire: Noxabe, no contesta

No a l'Estafatut: Una carta per a difondre

Tu decideixes: Text SMS per a passa-ho!

Puigllançada (Olla de grills): Desmuntant l'argumentari socialista sobre l'estatut

Pau Comes (ERC): Decidir-se a decidir

Jorge Moragas, diputat del PP al Congrés. La cama elástica

Jordi Xuclà, diputat de CiU al Congrés: La maduresa institucional del país a prova

Roger Pons (CDC): Punt i final a l'agonia de Catalunya: mort el tripartit

Antoni Soy, alcalde d'Argentona (ERC): I si guanyés el no? No passa res. Hi sortim guanyant!

Carles Julbe (ERC): La informació de la gent

Jaume Planas (ERC): Feta la llei, feta la trampa

Marc Espada (JERC): Mitjans de comunicació segrestats o no...

Oriol Romero (ERC): Punt d'inflexió

Pol Cruz (JERC): El que ara toca votar

Aintzane Conesa (JSC): Video sobre l'Estatut i el posicionament d'ERC

Albert Balada (PSC): Cal pensar ara en el nou Estatut

Joan Ferran, diputat del PSC al Parlament: Factors positius

Josep Melcior (PSC): De la crisi a la síntesi

Núria Aguilar (PSC): Nou govern, nou impuls

Oriol Vaquer (JSC): Estatut cubista

Paco Boya, diputat del PSC al Parlament: Una eina per avançar

Ramon Bassas, tinent d'alcalde de Mataró (PSC): ERC i el PP comparteixen lema

Raúl Moreno (JSC): Ara toca dir sí

Roberto Labandera, diputat del PSC al Parlament: Contra les agressions del PP, sí al nou Estatut