L'abstenció activa
Rubalcaba ja s'ha fet la foto. Visca la Guàrdia Civil! El nou ministre de l'Interior i retallador estatutari aterra a Catalunya, casualment, el dia que tots els diaris fan l'onada en portada a l'operació de la Benemérita a Maspujols.
El filòsof blocaire Josep Maria Terricabras es despatxa a gust.
Després d'aquest espectacle lamentable, en què Catalunya ha de recórrer desesperadament al retorn dels tricornis per poder dormir tranquil·la, què voleu que us digui de les institucions del país. Molt decebedor.
El partit del President de Catalunya, Pasqual Maragall, sembla actuar al dictat del PSOE i de l'empresariat. Miquel Iceta, la mà dreta del ministre José Montilla al carrer Nicaragua, ajudat per José Zaragoza, el de la campanya lamentable, va advertir divendres el President que qui mana no és ell. I Maragall abaixa el cap. El gest d'Antoni Castells és de cara a la galeria.
Els socialistes han mig liquidat Maragall. Però no del tot, encara. I això inquieta el presidenciable convergent Artur Mas, que tem que el referèndum del 18-J es converteixi en un càstig al President. Quina ironia, Artur. El càstig no serà només a Maragall, sinó a tota la classe política, tu inclòs.
El tripartit del "sí" (CiU, PSC i ICV), en compliment del guió de La Moncloa dibuixat durant les set hores famoses de la trobada Mas-Zapatero, està molt nerviós per la desmobilització. El Govern presenta recurs a la decisió de la Junta Electoral d'aturar una campanya institucional que advocava escandalosament per l'aprovació estatutària. Massa intranquil·litat. Qualsevol diria que el Govern bipartit agònic viu en una masia de les comarques meridionals abans dels favors de Rubalcaba...
M'ha semblat sensacional la confessió de Josep Piqué, que aquest dissabte gairebé aplaudeix l'aprovació de l'Estatut. El líder conservador ha reconegut les tres grans bondats de la reforma estatutària. L'Estatut és boníssim perquè ha aconseguit: 1) carregar-se el tripartit 2) acabar la legislatura 3) liquidar Maragall. És curiós, doncs, que les esquerres no independentistes (PSC i ICV) apostin per un projecte que ha provocat aquest terratrèmol. Que ho faci CiU és lògic. Però que els socialistes i els seus ecos es prestin a tal servei...
Aquest dissabte he anat a treure el cap a la concentració convocada per la Plataforma pel dret de decidir, a la plaça Catalunya. Els organitzadors del 18-F amb prou feines han aplegat 5.000 persones (a la foto). Ni es tractava d'una manifestació ni la logística era la de l'onada sobiranista del 18-F. Era un acte molt modestet, que lògicament serveix en safata una foto inoportuna als grans mitjans defensors del "sí". La plaça Catalunya amb 5.000 persones, sota un solàs que petava i feia que la gent s'aplegués a l'ombra, no és una imatge intimidatòria, com si diguéssim.
El periodista Jordi Colomer es pregunta: Punxada a Barcelona? Jo no parlaria de fracàs. Encara falten tres setmanes per al referèndum. De la mateixa manera que els dubtes d'ERC van desconcertar bases i electorat, les indecisions i debats interns de la Plataforma que representa, entre d'altres, Mònica Sabata, també ha destrempat part del personal.
La meva teoria de l'abstenció activa
Fins al 18-J hi ha temps suficient per enfocar la campanya. Els del "sí" tenen molta feina per davant. Els del "no", malgrat tenir un nucli dur molt conscienciat i agitat, també. Existeix un "sí" silenciós que el 18-J sortirà de l'armari i sorprendrà a les urnes aclaparadorament? Potser sí. Però ho dubto. El "no" té un coixinet a l'entorn del 20%, però ha d'aspirar a molt més. Pot donar la sorpresa i tombar l'Estatutet? Per què no? Però només que superi el 30% (entre un 30 i un 40) ja serà un èxit. Un resultat que en clau catalana s'ha d'interpretar com un vot sobiranista, però que els espanyols pervertirarn en benefici seu dient que és un "no" anti-nacionalista.
El repte dels partidaris del "sí" i els del "no" és combatre l'abstenció. Percebo entre el meu entorn una mena d'"abstenció activa". Un elector que normalment vota perquè està molt ideologitzat i que el 18-J pensa anar a la platja encara que li agradi ni prendre el sol ni banyar-se. Què vull dir? Que parlo amb molta gent jove, conscienciada en clau social i/o nacional, i que té claríssim que la seva manera d'expressar el rebuig al procés i al resultat final de l'Estatut serà abstenint-se. Per això parlo d'"abstenció activa". Perquè no té res a veure amb aquells que passen de tot i mai van a votar. Aquests amb qui parlo jo són diferents. Seran activament i conscientment abstencionistes.
Repàs blocaire a l'"estil Gordillo", que diria en Bernat
-Antoni Dalmau, periodista: Molt honorables pensions
-Salvador Grifell (CDC): Turbulàncies a ERC
-Jordi Salvia (CUP): He dit que no!
-Daniel Casanovas (JERC): Que no t'hipotequin
-Ramon Puig (ERC): El no a l'Estatut és un sí a la independència
-Isaac Garcia (JERC): El PSC aïlla Maragall i confirma que ja no el vol més i també Perquè el no és una mostra d'afirmació nacional
-Jaume Planas (ERC): Per què les coses van anar com van anar?
-Marc Espasa (JERC): La televisió pública silencia el no
-David Fuentes (JSC): Digues sí. Ara és quan toca (I)
-Flora Vilalta (PSC): L'Estatut i el futur de Catalunya
-Joan Antoni Baron (PSC): Milà i l'Estatut
-José A. Donaire (PSC): Les finances de l'Estatut (IV)
-Lourdes Muñoz (PSC): Falten 22 dies
-Maite Josa (PSC): Sí a l'Estatut
-Núria Aguilar (PSC): Compte que les branques no ens deixin veure el bosc