Dret d'autodeterminació sobre la taula

Gerry Adams fa costat a l'independentisme català en un moment delicat. ERC demana el "no" a l'Estatut de La Moncloa i proclama que aspira a una Constitució. Dos anys i mig de pragmatisme governamental havien desdibuixat el discurs polític dels republicans. El pacte de les esquerres i l'administració pública eren els arbres que no deixaven veure el bosc. Fer presidents Maragall i Zapatero, suportar alcaldes com Clos o presidents com Corbacho ocupa l'agenda i condiciona, inevitablement, un cert discurs, una manera de fer la política del dia a dia. Esquerra començava a semblar la Convergència més pactista del pujolisme. Aprovant lleis de Defensa al Congrés i claudicant en aspectes fonamentals (política cultural a la Generalitat o Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, per posar només un parell d'exemples).

El traumàtic final del procés estatutari ha estat com una gerra d'aigua freda que els ha fet desperar. Una suma d'accidents o d'errors, tàctics alguns dies i estratègics d'altres, han situat ERC al precipici. Les bases han empès. Els adversaris polítics, també, i Zapatero el primer. Resultat: a l'oposició per mantenir la coherència. Fora del Govern per no claudicar, per no acceptar duros a quatre pessetes. Alguns en diuen ingenuïtat o irresponsabilitat, d'això.

Arribats a aquest punt, un cop els republicans es veuen defensant el "no" a un Estatut que originàriament havien impulsat ells (el text final, però, ha quedat desvirtuat i desfigurat en aspectes bàsics com identitat, competències i finançament, i negar-ho és insultar la intel·ligència i la memòria del personal *) no tenen més remei que retornar a l'arrel del problema. I l'arrel és que mentre Maragall predica el seu idíl·lic encaix amb Espanya (amb tot aquell discurs del federalisme i els pobles de la pell de brau...) Carod i Puigcercós reben Gerry Adams, el president del Sinn Féin, per defensar el dret d'autodeterminació en una Europa més oberta que mai a les sobiranies i realitats nacionals. Un dret que la reforma estatutària no reconeix. Ja no ho recollia el text del 30-S. Per prudència, deien.

Mentre el PSC ha de recórrer al salvador Zapatero, CiU s'ho fa a quatre mans: Mas i Duran, ajudats algun dia pel santcristo gros Pujol. ICV fa la seva, i s'ho juga tot a Saura, que somia amb un nou tripartit. En canvi, Carod i Puigcercós han de rebre el suport dels gats vells de la Declaració de Barcelona (impulsada pel llavors convergent Pere Esteve, després republicà) Arzalluz i Beiras, i dels sempre fidels aliats d'EA, amb Erratzi i Lasagabaster. Aquest dijous, en clau internacional, li ha tocat fer-se la foto a Gerry Adams, que arribava precisament del País Basc.

La imatge del líder nordirlandès a Barcelona és metafòrica. Quan el procés de pau a Euskadi penja d'un fil (amb un Rajoy i una justícia espanyola que torpedinen sense escrúpols), el líder del procés de pau nordirlandès proporciona receptes curatives. El País Basc mirava l'Estatut de Catalunya de reüll. Ara la mirada és recíproca. Catalunya i Euskadi es miren, amb un Estat espanyol que té un doble repte encara pendent. I el 18-J hi ha la primera cita. Poca broma.

Després vindrà el procés del nord, que si té esculls insalvables pot acabar provocant la convocatòria avançada d'eleccions a l'Estat. Els alcaldes socialistes ja es freguen les mans. Si Zapatero es veu obligat a precipitar la legislatura, a la catalana, encara podria fer coincidir els comicis estatals amb els municipals, la primavera vinent. Com que el PSC s'ho juga gairebé tot a la carta Zapatero (a les proves de l'Estatut i d'aquesta campanya curiosa em remeto), els alcaldes contents. Dos per un. Visca el supermercat electoral.

Zapaterofòbia i catalanofòbia són, segons Rubalcaba, les dues fòbies del PP. Que no poden veure el president espanyol és evident. Però d'això a comparar la fòbia a Catalunya (històrica, endèmica i amb seqüel·les doloroses dia sí dia també) amb la ràbia que els fa el secretari general del PSOE n'hi va un bon tros. El ministre i negociador de guàrdia estatuària del PSOE ho vincula tot, quan visita Catalunya per demanar el "sí". Una prova més que aquest és l'Estatut de Zapatero i... Mas. Més del mateix, vaja.

* Descarregueu-vos aquest pdf: comparativa de les retallades. Molt gràfic.

* Mentrestant, Maragall admet com a insuficients les inversions anunciades per Iberia.

* Mentrestant, Maragall segueix confonent institució amb partit, país amb referèndum. Ahir va escriure al seu bloc.

* Mentrestant, Montilla prepara el terreny successori. I Maragall es fa el boig. I Mas, més sobrat, que ja és dir.

Paciència. Encara queda una setmana.