Embranzida demoscòpica del "sí" i el necessari entusiasme del "no"
No recordo haver rebut a casa el text complet o un resum de l'Estatut aprovat per les Corts espanyoles. Aquest Govern, per tant, no m'ha facilitat el document que se sotmet a consulta popular el 18-J [L'amic Carles Puigdemont també denuncia en el seu bloc incompetència en la difusió del text.] En canvi, dijous vaig rebre per correu un sobre petit amb les tres opcions vàlides de vot a dins: sí, no i blanc. En el sobre (d'estètica PSC, per cert; conté una franja vermella poc institucional i molt de disseny socialista) no hi figurava, lògicament, l'opció del nul, defensada en aquest cara a cara de Vilaweb pel blocaire i cofundador del Partit Republicà CatalàEnric Borràs davant de l'escriptor Albert Sánchez Piñol, que aposta per l'abstenció.
L'opció de Sánchez Piñol triomfarà el 18-J, ja que les dues enquestespúbliques que s'han presentat aquest divendres posen de manifest l'elevada abstenció. Situen la participació electoral en el 55%. La meitat del cens no anirà a votar, i set de cada deu votants ho faran per donar el seu "sí" a la reforma estatutària. El "no" punxa, segons les enquestes de l'estatal CIS [aquí la hi trobareu] i del català CEO. [Em comença a cansar que l'organisme públic català dedicat a fer les enquestes no disposi d'una web digna i que no hi pengi els documents. És insultant.]
Si diumenge llegíem aquesta enquesta de La Vanguardia, aquest divendres li tocava a El Periódico, amb aquest títol de portada: "El sí guanya força" Una enquesta que incideix en l'avantatge de CiU sobre el PSC, alerta de la indecisió del candidat socialista i certifica l'opció de la sociovergència. No estalvia confusió i incògnites.
Jo, no me les crec, aquestes enquestes. El nas em deu fallar. Però el que respiro i capto no és precisament que 7 de cada 10 votin "sí". En el meu entorn impera el "no" o l'abstenció activa. En qualsevol cas, i atesa la barreja d'aquest referèndum amb el plebisicit maragallista i les primàries en què s'està convertint la contesa, no seria gaire intel·ligent carregar al 18-J més missatges dels imprescindibles. Els del "sí" s'han caracteritzat el que portem de campanya per la picabaralla diària, per les contradiccions permanents. S'equivocarien els del "no" si hi volen veure l'inici d'un procés independentista en aquest vot. Vull dir que el sobiranisme ha de ser prudent, perquè la imatge que projectarà un "no" inferior al 30% seria letal per al futur discurs independentista. Què carai volen aquests si, sumats al PP, no superen el 20%? És una pregunta que algú podria fer-se, amb tota la mala intenció del món, és clar. Per tant, no cal servir en safata una lectura segons la qual el sobiranisme és minoritari o marginal al Principat. He escrit en alguna ocasió que conec convergents que votaran "no" [com aquest fundador de CDC i blocaire, Albert Vila i Lusilla, que figura entre els Economistes pel no, una plataforma l'ànima de la qual és l'economista i professora universitària Elisenda Paluzie, entrevistada aquí] i republicans que votaran "sí". Molts vots del "sí" seran un sí crític, una mena de "sí però". Molts vots del "no" seran expressió de rebuig en sentits diversos, i, per tant, no esdevindran patrimoni del catalanisme, el sobiranisme i/o l'independentisme.
El tripartit del "sí" s'ha injectat moral i entusiasme, a l'equador de la campanya. Fan córrer la idea que el "no" és poc entusiasta, a mig camí de la indignació i el malhumor, o una suma de tots dos. De la mateixa manera que no es pot ni deslegitimar ni posar en dubte el "sí" (és un vot tant digne com qualsevol altre, discrepància ideològica al marge), crec que cal revelar-se davant d'aquells que propugnen l'etiqueta que el "no" és de gent enfadada i permanentment insatisfeta amb la vida i el món mundial. Cal reclamar, per al "no", el desacomplexament, la il·lusió i l'entusiasme.
Queda una setmana perquè el "no" sobiranista superi els fòrums d'Internet i salti dels mitjans i entorns convençuts per arribar als indecisos i abstencionistes en potència, que no són pocs. Una setmana que serà dura perquè l'ofensiva mediàtica i publicitària és brutal. Les enquestes sovint l'encerten perquè aconsegueixen allò que es proposen: condicionar el sentit del vot entre aquells que no el tenen decidit. I la nit electoral és molt difícil de saber què havia estat primer: si l'ou o la gallina.
Mentrestant, Maragall i Montillajuguen al debat successori, per a major distracció de la campanya. Maragall no es creu això, i es fa el valent i el sobratrecordant a Mas que a ell mai no l'han guanyat (en vots, deu voler dir!).
Ahir penjava en aquest bloc el document que gràficament evidencia les retallades. També l'han penjat al web de la Plataforma pel Dret de Decidir.
He de rectificar i, segons em fa saber el blocaire i regidor convergent Roc Fernàndez, admetre que CDC també ha creat un espai propi al seu web dedicat a la campanya de l'Estatut.
La mala notícia del dia, però, és que la nostra selecció ha perdut en la jornada inaugural contra Equador. M'ha sorprès (és una manera de dir-ho) que Maragall i Mas, en lloc d'aprofitar per reivindicar seleccions catalanes, diguin això, quan alguns prefereixen això altre.