Sociovergència estatutària
"Amb la nostra expulsió, van expulsar la il·lusió del Govern. Ara van per nosaltres", afirmava anit Josep Lluís Carod en l'entrevista a TV3. Mentre el líder d'ERC defensava el "no" sobiranistadesacomplexat en el referèndum (en una intervenció més reeixida que no pas en el debat de candidats de diumenge), a l'Auditori la sociovergència feia una autèntica demostració de força. La sociovergència sempre ha manat aquest país. Uns a la Generalitat i els altres als ajuntaments. I tots dos amb un teixit empresarial molt tupit. Fins a la irrupció de les esquerres al Govern de Catalunya, hi havia un repartiment de papers entre el PSC i CiU. Una mena de pacte tàcit, no escrit. "Tu et quedes Sant Jaume mar i jo em quedo Sant Jaume muntanya, i tots tant amics".
El Tinell suposa un punt d'inflexió en aquesta història iniciada el 1978. El pacte d'esquerres, en la mesura que existeix per l'aposta d'ERC, trenca l'status quo i sacseja el repartiment de poder. Ja no és cosa de dos, sinó bàsicament de tres, i a més s'hi afegeix un quart, més modest però. La centralitat política guanyada pels republicans a les urnes té la seva foto en l'acord catalanista i d'esquerres del Tinell. A CiU, encara no ho han paït. Va ser traumàtic. Perdre el poder després de 23 anys d'ostentar-lo sempre ho és. Però, en certa manera, el PSC també hi anava al Tinell amb un sabor agredolç. Permetia l'accés de Pasqual Maragall a la presidència de la Generalitat, però alguns sectors socialistes mai s'hi han sentit còmodes, tenint Carod i els republicans de socis. Si l'aliança durava era per interès mutu.
La foto de Zapatero al balcó de la Generalitat va anar seguida d'una victòria del PSOE a les eleccions estatals que ningú s'esperava. Si Maragall era l'exemple a seguir i el tripartit català, una experiència necessària per impulsar Zapatero en clau federal, amb la victòria del 14-M tot això es capgira. Formalment les aliances es mantenen, però l'Estatut que s'havia de fer contra el PP finalment es va redactar a favor de Catalunya i, en conseqüència, contra el PSOE. Conflicte d'interessos. Un conflicte que tal i com evidencia aquest document àudio de Rodríguez Ibarra s'ha resolt en favor d'un encaix anestèsic de Catalunya en l'Espanya plural del màrqueting socialista sense tocar els pilars fonamentals ni resoldre conflictes endèmics. És, en definitiva, l'Estatut Mas-Zapatero o l'Estatut de La Moncloa. No reconeix nació, no millora el finançament (inclús pot perjudicar-lo amb el fons de compensació i la recaptació d'impostos) i no blinda les competències. Més clar, l'aigua. O, millor dit, aquest document.
Com deia Mònica Terribas anit en el seu programa de referència a TV3, "aquí hi ha calé". Parlava del desplegament de mitjans de l'Associació Estatut jo, sí. La sociovergència té poder, molt poder polític i econòmic al darrere. El paper de la trista figura de la nit sociovergent a l'Auditori va correspondre a ICV, que havia delegat en Jordi Guillot la seva representació. El més divertit del cas és que una carretada de polítics del PSC i de CiU, velles glòries i professionals en actiu, van col·lapsar l'acte de la suposada plataforma ciutadana.
Els ciutadans, anit van quedar en un segon o tercer terme. Són els que llegeixen el manifest, els que fan els cartells (quina llàstima que Carles Fontseré, símbol del cartellisme d'alliberament nacional i d'esquerres en temps difícils s'hi hagi prestat a aquest xou) i els utilitzen per posar la cara, liderats pel tàndem Agustí Colominas i Rosa Cullell. "Un sí patriòtic, catalanista i amb orgull", deia l'independentista Colominas.
Llàstima que bona part del "sí" hagi de recórrer a l'espanyolització i a l'enfrontament amb el PP per forçar el cos a cos per combatre la gran amenaça del 18-J: l'abstenció. Però, compte, que no se'ls giri en contra. Bàsicament perquè els conservadors poden mobilitzar el seu electorat, que amb una campanya calmada hauria apostat per l'abstenció, pel "no" minoritari tronat i, els més intel·ligents del PP, pel "sí" a un status quo estatal, a un encaix que no només no trenca Espanya sinó que la perpetua. S'ha reeditat el café para todos. Qui dubta que a Fraga i Rato (per citar dos dretans intel·ligents) no els vagi bé aquest Estatutet? Per tant, ara que el PP crida llibertat en els seus mítings i comença a treure pit, arran de les escridassades rebudes en aquesta recta final de campanya, potser el "no" espanyolista anirà creixent.
Esquerra denuncia, en el seu bloc, l'ofensiva mediàtica i publicitària, confiant que el "no" anticatalanista no frenarà el "no" sobiranista. És per això que Carod diu que un "no" que superi el 16% (actual representació dels republicans als comicis catalans) ja serà un èxit. La transversalitat tindrà el seu paper, i divendres es farà un acte de la Plataforma pel Dret de Decidir, el dia abans de la jornada de reflexió.
Maragall... què dir de Maragall?
Maragall, que ara proclama un esperit unitari que francament avui és inimaginable entre catalanistes (com evidencien els cara a cara de Vilaweb), manté el discurs de Zapatero i alerta que aquest Estatut no es tocarà durant una generació. Més hipoteca. A més, és tant cínic de demanar respecte al PP quan és el seu partit qui ha apuntat l'enemic amb una campanya publicitària lamentable que ha desembocat en incidents que, de passada, s'usen contra l'independentisme.
Ciutadans pel Canvi, amb la por al cos per la possibilitat que Montilla desplaçi definitivament Maragall, ha fet córrer adhesius amb el lema "Maragall queda't". Patètic. Una prova que, per a alguns, això de l'Estatut és secundari.
L'abstenció crítica de Llach i el "no" sempre vigent de Raimon
La pregunta imperant és aquesta: "Tu, què faràs diumenge?" La resposta de Lluís Llach és l'abstenció crítica. És curiós, però el 28 de maig, jo escrivia sobre l'abstenció activa, que ve a ser el mateix.
Mentre Llach, que suplantat pels catxondos de Minoria absoluta al programa Polònia de TV3 cantava "No pas, jo votaré no pas" [aquí el video], en Raimon ha retornat amb èxit a l'Olympia, el temple de París. El cantant de Xàtiva no s'ha posicionat en aquesta ruleta rusa del sí-no-blanc-nul-abstenció, però per a mi sempre serà el del "Diguem no". I com que nosaltres no som d'eixe món, l'oportunitat de la cançó m'és molt present aquests dies.
La porra d'en Marcús
És curiós, però ahir em va arribar a casa el text de l'Estatut. Una setmana després que m'arribés el sobre amb les paperetes de vot. Molt simptomàtic, perquè en el fons els interessa més (o únicament) el vot. Aquests dies que va molt bé llegir les píndoles que selecciona el bloc SpainNews. I ara que falten hores per al referèndum, m'ha semblat molt encertat l'exercici que proposa en el seu bloc i a l'Olla de grills en Marc Roca: una porra. A veure qui encerta els resultats i la participació.