No

16 de juny de 2006

L'Estatut de La Moncloa no resisteix la comparació amb el del Parlament de Catalunya. El pacte Mas-Zapatero no s'aguanta en relació amb la unitat i la il·lusió del quadripartit català. És així de clar. Nació, competències i finançament han passat pel ribot de la Comissió Constitucional.

El soroll de sabres i togues, la pressió dels poders clàssics de l'Estat i dels de tota la vida (empresaris i església) van fer efecte. Ni Zapatero va suportar la pressió demoscòpica en una època en què encara no s'havia desfet de l'amenaça interna anomenada José Bono, ni Artur Mas va evitar caure en els desitjos pactistes de l'empresariat català més conservador. Amb aquest entorn hostil, i malgrat que el President Jordi Pujol no dissimulava la seva insatisfacció amb l'Estatut que s'estava retallant a les Corts espanyoles, el presidenciable de CiU va veure una jugada mestre.

El 21 de gener a La Moncloa va pactar amb un Zapatero que ja havia consumat l'incompliment de la paraula donada al Palau Sant Jordi. El PSC va ser el primer a presentar esmenes al text que havia aprovat amb eufòria col·lectiva i una imatge del ple del Parlament cantant Els Segadors en la retina dels catalans que més havien seguit i patit l'Estatut in extremis del 30-S. Mas era comparsa prescindible al Congrés, i al Parlament ocupava el liderat opositor tot i haver aconseguit més escons que els socialistes.

La drecera per tornar, per la porta principal, al Palau de la Generalitat passava inevitablement per apuntar-se l'èxit d'un pacte amb Zapatero i amb el PSOE que aconseguís desplaçar ERC i Pasqual Maragall d'un sol cop de colze (legítim, per cert) i forçar la caiguda en desgràcia del President de Catalunya i la sentència de mort d'un tripartit que incomodava notablement el president espanyol. Maragall i el tripartit en format kleenex.

L'endemà del 21-G, d'aquelles set hores d'intensa relació entre el president espanyol i el líder de l'oposició catalana, van venir fotos prou clarificadores. Amb un Duran a contrapeu, es van fer la foto PSOE-CiU. La gran foto. Després van venir les reunions amb Saura i Carod. Morralla. Imatges secundàries, algunes desenfocades, per a un àlbum que ja tenia tapa dura i en què les inicials del tripartit no hi figuraven. PSOE, que llavors s'havia menjat literalment el PSC en la negociació política i en el protagonisme mediàtic, i CiU, que havia recuperat una posició privilegiada amb la vista posada en uns comicis al Parlament avançats que finalment s'han confirmat. El guió escrit aquell dissabte entre Zapatero i Mas s'ha seguit al peu de la lletra, i recordar-ho ara, a dos dies del referèndum, m'ha semblat oportú.

Els dos mesos d'absència de Carod, les anades i vingudes dels republicans, i les tàctiques dilatòries del PSOE (especialment cruel amb els aliats que van fer Maragall President i van fer pujar Zapatero al balcó del Palau de la Generalitat) amb uns serrells que no es tancaven mai van confondre les bases i l'electorat en general. ERC ha de fer una profunda autocrítica de la seva aposta estratègica pel Tinell i de l'aventura estatutària, especialment en l'aspecte negociador i en la vehiculació del debat intern. Què ha quedat? La imatge que ERC ha confós la seva gent (ara sí, ara blanc, ara nul... ara no!) i ha desaprofitat l'oportunitat històrica de rendibilitzar políticament un Estatut que originàriament tenia un ADN molt republicà, molt de la seva autoria.

Tots ho han fet tant malament com han sabut. Tots sense excepció. No ve a tomb la catalanofòbia incendiària del PP. Això ja formava part del pre-guió. Estàvem preparats per assumir boicots, escandalera cavernària i algun intent de confrontació al propi país. No era previsible l'abdicació presidencial de Maragall. Ell al·lega que aquest era l'Estatut del Parlament i no del tripartit, per justificar les seves absències clamoroses. Finalment, com que aquest Estatut no el reconeix ni el Parlament ni el quadripartit que el va aprovar, és el text que més còmodes fa sentir els Alfonso Guerra i Rodríguez Ibarra del PSOE i els Camps, Zaplana o Matas del PP (que ja han corregut a copiar-lo perquè ni trenca Espanya ni la relliga en clau federalista).

Per mi, diumenge, la clau de volta és si els catalans han d'aprovar aquest cúmul de despropòsits i aquesta burla. Per a aquest Estatut no calien tant escàndol. Ni dos anys i mig de debat esgotador, ni un desgast nacional i estatal que han tapat altres fites i frustrar oportunitats. Com que aquest Estatut no resol, al meu modest entendre, els problemes endèmics del meu país jo votaré no. Nació i finançament són fonamentals a l'hora de decidir-me. I la sensació que és una llei de lleis que, igualment, quedarà a l'espera del bon humor de l'inquil·lí de La Moncloa de torn. Zapatero va dir que no seria garrepa, en el desenvolupament estatutari. I si demà no hi és, Zapatero? Si si obté majoria absoluta i s'aznaritza fent aquella metamorfosi previsible del talante en minoria (Aznar parlava català en la intimitat o amb Pujol, no me'n recordo) al centralisme prepotent quan es té majoria absoluta?

Mas i Zapatero no van calcular que deixar ERC al marge (no han tingut ni la dignitat de traspassar l'aeroport del Prat o de fer alguna concessió que aixequés el llistó del 21-G) dividiria el catalanisme polític. El guió previst situava el PP de Piqué en solitari, a l'extrarradi polític i al marge d'un nou cicle constituent. Però finalment ERC es queda fora de l'acord, i amb els republicans un bon grapat de sobiranistes de CiU, pràcticament tot l'independentisme (Agustí Colominas i Jordi Sánchez són els més notables que aposten pel "sí" que ara em vinguin al cap, i jo que els respecto) i sensibilitats més diverses de l'arc extraparlamentari.

Diumenge veurem què passa. Potser tindrem una sorpresa. Però l'endemà caldrà seguir treballant amb l'horitzó de l'Estatut del 30-S o més enllà. Només cal recordar que, de l'Estatut del 1979, encara tenim mig centenar de traspassos pendents. Amb garraperia o sense...

No sobiranista unitari

Si dimecres era el dia de la posada en escena de la sociovergència que aposta pel "sí", ahir li va tocar a les entitats i plataformes sobiranistes pel "no", que aquest divendres convoquen un acte de final de campanya unitari.

Estigues al dia. Subscriu-te al butlletí