Resultat previsible: ara toca eleccions al Parlament

19 de juny de 2006

Victòria del "sí" i derrota del "no". La participació (just per sota del 50%) és molt preocupant. L'abstenció crítica ha castigat el "sí" i el "no", a parts iguals crec. L'espantall del PP ha mobilitzat el vot catalanistaa favor del "sí", mentre que el missatge del "no" ha fracassat. Era massa complicat. En el terreny pantanós de l'espanyolització, la coincidència del "no" amb el PP suposa una complexitat afegida. El pragmatisme anava agafat de la mà del "sí", mentre el "no" requeria lectures massa complicades per a un electorat confós i esgotat. Al capdavall, la campanya d'aquest referèndum s'havia convertit en unes primàries de les eleccions al Parlament que estan per arribar. L'endemà del 18-J ja som en plena campanya d'uns comicis que encara s'han de convocar. No hi ha temps per a gaire res. Ni per a la reflexió calmada, ni per a l'autocrítica sempre saludable (sense renunciar als principis, s'entén), ni per refer ponts i complicitats en totes les direccions. Parlar d'autocrítica de la classe política catalana segurament seria, ara i aquí, un acte més d'ingenuïtat per part meva. I en van tants...

I ara què?, es pregunta la blogosfera.El pessimiste no és convidat en aquesta casa. Cal mirar endavant. Mai por. Cal confiar en un futur d'esperança. No caure en cap depressió col·lectiva o més passotisme. I, en aquest sentit, trobo interessant la reacció a la seu d'ERC, amb un Carod que ha evitat caure en la marginalitat i el victimisme, i la compareixença del President Maragall, que ha estès la mà als del "sí" i als del "no" perquè l'Estatut ja és (agradi o no) de tots. La reforma aprovada ahir és el resultat, encara que accidentat i a parts desiguals, de les forces catalanistes en el seu conjunt. Que el nou text sigui un Estatutet o esdevingui una referència a superar en plenitud el més aviat possible només dependrà del nivell d'autoexigència. Dependrà de les quatre forces que el 30-S van votar a favor de l'Estatut del Parlament de Catalunya. Si el desenvolupament del text el porta a terme un govern tripartit d'esquerres, un executiu CiU-ERC o el famós sociovergent, ja es veurà. Des de l'esperança, l'objectiu ambicios hauria de ser interpretar la reforma estatutària del 2006 com un punt de partida i no com un punt d'arribada.

Ara, segurament més interessats per saber quan hi haurà eleccions al Parlament, tornem a estar pendents de Maragall. Haurà desfullat ja la margarida del seu futur polític? Retirada per a la història o aventura arriscada? Tot és possible. Maragall no deu ignorar que el pacte Mas-Zapatero va complint el guió previst, i que l'alè de Montilla el sent al clatell. La CiU del tàndem Mas i Duran està més enfocada que mai a recuperar la Generalitat perduda amb la retirada del President Pujol. Tant el PSC com ERC tenen debat intern. Els socialistes, pel candidat. Els republicans, no només pel candidat. Millor dit, no fonamentalment pel candidat. Si les eleccions no fossin abans d'acabar l'any a Esquerra hi hauria d'haver una necessària catarsi. Però la campanya ja està en dansa (la del referèndum lliga amb l'altra sense solució de continuïtat) i no hi ha temps per a reobrir ferides internes. Massa precipitat.

La setmana passada, en la recta final de la campanya, circulaven teories sobre una hipotètica candidatura de Maragall i Montilla, d'u i de dos, respectivament. I el mateix a ERC. Carod d'u i Puigcercós de dos. Amb la idea de sacrificar Maragall i Carod com a condició prèvia o peatge per editar un Tinell segona part i renovar el govern catalanista i d'esquerres sobre noves bases i noves cares, tal i com ja ha advertit Montilla. El ministre seria President, i Puigcercós conseller primer. És una possibilitat. Però mentre PSC i ERC han d'afrontar aquests debats a casa seva, a CiU tenen un presidenciable clar, Mas, i un ministrable també evident, Duran. Malgrat la mala maror entre CDC i UDC, la tensió interna no assoleix les quotes de socialistes i republicans. Una prova que l'Estatut de La Moncloa, que ara ja és el de tots, ha tingut danys col·laterals gens menyspreables entre aquells que van promoure la idea de refer el text del 1979, és a dir, Maragall i Carod. Anit, però, ni un ni l'altre semblaven gaire preocupats. Maragall ha aconseguit el seu objectiu, i a Carod fa la impressió que l'escàs resultat del "no" li hagi suposat un respir en clau interna. Perquè de tothom era coneguda la seva adversió a votar igual que el PP.

Reaccions blocaires de matinada

-Enric Borràs (promotor de la campanya Vota Independència): Autocrítica

-Aleix Cardona (regidor independent per ERC a Prats de Lluçanès): De grat o per força, avancem

-Isaac Garcia (ERC): Resultat decebedor

-Jaume Planas: Ha guanyat el sí

-Lluís Pérez (JERC): El veredicte i el nou cicle

-Moisès Rial (ERC): Anècdotes dia del referèndum i seguiment a internet resultats

-Pol Pagès (JERC): Pronòstic reservat

-Ramon I. Canyelles (ERC): S'ha imposat el sí

-Xavier Sàez (tinent d'alcalde d'ERC a Lleida): Ha guanyat el sí

-Quim Soler (CUP): I els 4,5 milions que falten?

-Ferran Domènech-i-Auquer (PRC): Quina castanya!