La metàfora del Carmel
Dotze de febrer de 2005. José Luis Rodríguez Zapatero arriba al barri barceloní del Carmel. Els veïns reben el president espanyol amb aplaudiments. La rebuda a ZP contrasta amb els crits i xiulets a Pasqual Maragall i Joan Clos. Zapatero és el salvador. Maragall i Clos, el contrari. Maragall presideix el govern que havia creat el problema, el famós esvorant per les obres del metro. Clos, almenys té l'encert de muntar un dispositiu municipal d'atenció i suport als afectats. En això, l'alcalde escarmentat pel Fòrum és àgil.
L'Estat, doncs, a ulls dels veïns afectats, és l'única administració solvent. Zapatero fa de Mister Marshal, i aterra al Carmel amb diners sota el braç. Petons i abraçades al presidente. La Generalitat i l'Ajuntament són vistes com a administracions secundàries, no competents, vaja. Una havia fet l'esvoranc, i l'altra feia el que podia. Ni Maragall ni Clos rebien un tracte gaire carinyós per part d'uns veïns que elecció rere elecció voten socialista.
Aquell 12 de febrer de 2005 era premonitori. Algú va prendre bona nota d'allò, i ara en veiem el desenllaç. Ni Maragall ni Clos compareixeran a les urnes a l'espera del vot dels veïns del Carmel. El vot socialista del Carmel, doncs, haurà d'anar a parar a altres candidats: José Montilla i Jordi Hereu.
Aquest dijous, la Generalitat i l'Ajuntament tornaven allà mateix, al mateix nivell. La política nacional i la municipal es fonien. Joan FerranatacantXavier Trias, que havia criticat el triple salt mortal de l'operació Montilla-Clos-Hereu,també denunciada per Artur Mas, i lògicament defensada per Montilla.
Alcaldables i presidenciables barrejats.
Anotacions relacionades en aquest bloc:
Clos canvia Barcelona per Madrid
Article recomanat:
Manuel Cuyàs a El Punt: Maragall i Clos baixen del balcó