Proliferen les veus pel pacte nacional
Convergència i Unió no s'ha enfonsat en la més absoluta misèria després d'haver perdut el poder. Tot el contrari. Ha sobreviscut amb dignitat la travessa del desert a l'oposició. Una combinació de mèrits propis (unitat interna malgrat les tensions al si de la federació entre convergents i socialcristians, i la culminació d'un relleu en què l'allargada ombra de Pujol no ha eclipsat Mas) i demèrits dels altres (maragallades, discrepàncies i crisis diverses de govern). La il·lusió col·lectiva d'un canvi que era necessari per al país, després de 23 anys de pujolisme, especialment l'última legislatura sobrera amb l'apuntalament del PP, ha donat pas al llarg dels tres anys de tripartit al desànim i el desconcert. El lideratge imprevisible de Maragall i les tensions amb el govern de Zapatero per l'aprovació a l'alça d'un Estatut al Parlament de Catalunya que el Congrés dels Diputats no volia assumir (en contra de les promeses fetes) han liquidat una legislatura que naixia accidentada per la sortida de Carod com a conseller primer, una precipitació forçada que va desequilibrar la correlació de forces entre PSC i ERC.
Un any abans del que hauria tocat, anirem a eleccions. I CiU no només no s'ha enfonsat políticament i electoralment sinó que apareix a la majoria d'enquestes com la clara favorita a la victòria. Mas tornarà a guanyar en escons, que és, al capdavall, el que compta a l'hora d'establir pactes al Parlament. Ens hem llevat aquest dimarts, l'endemà de la Diada [Comiat a Maragall i L'informatiu de TV3 silencia el President Maragall] amb una enquesta [en pdf] de Rac-1, emissora que posa en marxa una baròmetre setmanal (anomenat Racòmetre) fins a les eleccions, a l'estil de la Cadenar Ser, amb el Pulsómetro [aquí l'últim, en què Montilla suspenia com a ministre].
Mas guanyaria i CiU pujaria 6 diputats i se situaria en 52 escons, a 15 de distància del PSC, que en baixaria 5. ERC perdria 2 escons, mentre que ICV en guanyaria 4 i el PP en perdria 3. És a dir, el tripartit seria aritmèticament possible, però moralment ja és una altra qüestió. ¿Pot repetir-se el tripartit d'esquerres si la força guanyadora en escons que va ser desplaçada del govern fa tres anys no només es manté sinó que veu incrementat el seu suport electoral? Aquesta sembla que és l'autèntica incògnita de tot el que ens espera des d'ara i fins la nit electoral de Tots Sants.
El periodista Vicent Partal planteja la qüestió en aquest article a Vilaweb: "Esquerra té encara la clau i sembla decidida a repetir el tripartit, malgrat l'experiència traumàtica d'aquest últim any i bo i sabent que Montilla serà molt més dur amb ella, i molt menys catalanista que no Maragall." Sembla que les veus que els últims dies advoquen obertament per un pacte nacional (CiU-ERC) es van multiplicant. En quantitat i en pes influent. Partal apunta l'escenari abans descrit, i adverteix dels riscos d'un segon tripartit.
Una altra veu qualificada, el president de la Fundació Escacc, Eduard Voltas, també periodista, publica aquest interessant article a l'Avui, al qual es refereix el blocaireOriol Soler, gerent de Cultura 03. "Sembla probable, o almenys imaginable, que el pròxim conseller de Cultura no serà socialista. En cas de repetició del tripartit, ERC ha anunciat que exigirà aquesta cartera. Si és CiU qui governa en solitari, tindrem també un conseller del catalanisme sobiranista. I en cas de pacte nacionalista, ja no cal ni dir-ho", comença Voltas la seva reflexió, que acaba conduint cap al mateix escenari: pacte nacional.
La cosa, doncs, supera el crit de Pacte nacional! que formulava dies enrere també a l'Avui Hèctor López Bofill. Cada cop són més -i més influentsaquells que alerten Esquerra de la reedició d'un tripartit amb Montilla al capdavant, en detriment d'un presidenciable nacionalista. L'eix catalanisme-espanyolisme o, si voleu, sobiranisme-centralisme s'imposa en aquesta precampanya de la mateixa manera que ha marcat la legislatura sencera. L'eix dreta-esquerra, tant reivindicat com serà en campanya pels partits anomenats progressistes, sembla secundari per als ideòlegs del sobiranisme. L'espai central que ocupa Convergència, malgrat l'aliança amb Unió, dificulta una identificació clara de la federació amb la dreta catalana. De la mateixa manera que Esquerra allotja militància de sensibilitat ben diversa en l'eix dreta-esquerra. Segurament les bases i l'electorat del partit és més de centre que no pas la direcció. Per tant, una certa confluència a l'entorn del catalanisme sobiranista hi és.
El tema, però, és que les ferides entre CiU i ERC són encara obertes. L'episodi de l'Estatut és massa recent com per passar pàgina. Els nacionalistes tenen l'oportunitat de treure's l'espina clavada, mentre els republicans esperen que l'estratègia del Tinell no rebi una contestació a les urnes tan rotunda com alguns prediquen. "Tu vas pactar amb el PP i em vas menystenir", diu el republicà a l'hora de formar govern d'esquerres. "Tu vas pactar amb el PSC i em vas enviar a l'oposició", diu el convergent ara. Així les coses, és difícil que hi hagi acord sincer postelectoral. I això els socialistes ho saben. De la mateixa manera que els nacionalistes saben que només una victòria àmplia i còmoda podria frustrar la reedició del tripartit.
El pacte. Aquesta és la qüestió.
[Segona entrega d'Eduard Voltas a l'Avui: Un conseller sobiranista? (II)]
[A Vilaweb: "Jo faig un bloc"]