Basquitis aguda
A mi, sincerament, la llengua en què es fes el pregó de la Mercè m'importa relativament. El problema no era, per a mi, si parlava en castellà. El problema és que Elvira Lindo és una escriptora com tantíssimes d'altres n'hi ha. A Catalunya d'Elvires Lindos n'hi ha un munt, que, a més, produeixen en la llengua del país i tenen més vincles amb Barcelona. Si tries algú de fora a fer un pregó, tant per tant que tingui un perfil potent. I l'Elvira no el té, al meu entendre.
La història s'ha tret de mare. S'ha volgut presentar la columnista d'El País i autora del Manolito Gatofas aquest com una víctima de la intransigència, equiparant-la a Pepe Rubianes. Quants pregons s'han fet a Madrid en català? O a París, en castellà? S'ho preguntava un tertulià aquest matí al programa de l'Antoni Bassas. Lindo no és Rubianes, de la mateixa manera que tots no som Elvira Lindo ni tots som Pepe Rubianes, només faltaria. El debat s'ha desvirtuat, interessadament. Qualsevol entitat que gosi demanar pregons en català és titllada de feixista. Qualsevol ciutadà que qüestioni la tria és acusat de provincià. Elvira Lindo ha estat la primera pregonera de l'alcalde Jordi Hereu perquè Joan Clos va coincidir amb ella a Nova York, acompanyats tots dos de les respectives parelles. Lindo és parella d'Antonio Muñoz Molina [wiki], director de l'Instituto Cervantes a Nova York. La qüestió és que Clos i Lindo es van caure bé, i entre canapè i canapè l'ara exalcalde la va convidar a fer el pregó de la Mercè com si això dels actes solemnes d'inici de festa major fos un caprici de l'alcalde de torn. Va ser una alcaldada de Clos, tal i com ha reconegut la pròpia escriptora en una entrevista a El Periódico. Ella no en té la culpa que Barcelona tingués un alcalde que se saltava a la torera els criteris de selecció de l'Institut de Cultura de Barcelona a l'hora de proposar i elegir pregoners.
Felicitats al publicista, ha triomfat
La foto de la plaça Sant Jaume amb els Ciutadans de Catalunya fent soroll i la pancarta de "Tots som Elvira Lindo" és una imatge que es pot repetir. La necessitat de protagonisme d'aquesta gent farà que s'utilitzi qualsevol excusa per fer soroll i captar l'atenció mediàtica. En el fons, els aniria molt bé --per als seus interessos electorals-crear un clima de conflicte com havia existit temps enrere al País Basc, amb els famosos constitucionalistes als quals elogien i conviden cada cop que fan un acte. Aquesta "basquitis aguda" que pateixen s'ha reproduït amb el famós anunci de les seleccions catalanes. Els Ciutadans en qüestió i el PP han posat el crit al cel perquè l'espot expressa una realitat ben evident: que Catalunya no pot competir esportivament a nivell internacional. El CAC se l'ha agafat amb paper de fumar, aferrant-se al peu de la lletra d'una regulació sobre propaganda política i/o electoral en mitjans públics. Està molt bé, però això no treu que l'anunci sigui encertadíssim. Ha aconseguit un ressò que bé mereixeria un premi al publicista que l'ha parit. L'impacte que ha tingut ha estat excepcional, i això tot publicista sap que és l'objectiu perseguit. Els que veuen que l'anunci no incita a l'odi ni molt menys, però tampoc s'atreveixen a defensar-lo perquè diu el que diu --"Una nació, una selecció"--, han trobat un argument tangencial per criticar-lo: que hi apareguin nens. Curiós que només es qüestioni l'aparició de nens en un anunci com aquest. Com si a la televisió no n'hi haguessin, d'anuncis amb nens. Però la basquitis aguda té això: s'escampa com un virus.
Anotacions relacionades